Vietnam

 El destí més popular entre els viatgers que venen a consultar a la Unitat de Salut Internacional és el Sud-est d'Àsia. La palma de l'enduu Tailàndia, però també Vietnam, Laos i en menor mesura Cambodja o viatges integrats que trepitgen tots aquests exòtics destins. Estades des d'una setmana fins 15 dies. Rarament més. Són en general viatges enllaunats  on tot està planificat. Fins i tot l'escenari es prepara per a que els visitants trobin exactament allò que esperen trobar encara que sigui una realitat desarrelada o fins i tot fantasiosa. Un recent article glossava la proliferació de "reserves naturals" artificioses a Tailàndia que no eren res més que tancats de bosc on hi havien deixat anar una colla d'elefants domesticats. Per gaudi dels turistes que s'hi podien acostar, tocar, enfilar-s'hi i rentar-los (fins que un, tot recentment, es va emprenyar i va esclafar una turista espanyola). A Vietnam els vestigis de la coneguda guerra també han esdevingut una atracció turística. Evidentment, no tots els vestigis sinó algunes zones especialment rehabilitades per poder "experimentar" les condicions de la guerra dels soldats del Vietminh (l'exèrcit de Vietnam del Nord) i el Vietcong (les guerrilles locals dins del territori de Vietnam del Sud). De la mateixa manera que la Gran Muralla Xinesa només té una petita porció tant restaurada que sembla haver estat construïda ahir, la més accessible des de Pekin, però que s'estronca abruptament i esdevé un mur semi-ruinós envaït pels matolls (testimoni directe personal). 

    Perquè per exemple sembla encara impossible visitar gran part de la famosa ruta Ho Chi Minh a través de Laos que alimentava tots aquests insurgents ja que està intensament minada. Ara es poden visitar les restes de zones bombardejades i alguns complexes de túnels subterranis que els menuts vietnamites utilizaven per moure's literalment sota terra i refugiar-se de l'aclaparadora superioritat artillera i aèrica Nord-Americana i Sud-vietnamita. La Història feta tramoia. Tot això em coincideix amb la recent lectura de dos llibres que ja he glossat aquí, una monumental crònica de tota el conflicte del Vietnam des del 1945 fins el 1975 de Max Hastings i la crònica de l'any 1968 que va viure al Vietnam de Oriana Fallacci. Dubto molt, n'estic més aviat segur, que pràcticament tots els actuals viatgers  al Vietnam tenen un coneixement superflu o només alimentat per les pinzellades, imatges icòniques o estereotips que ens han arribat a través de les pel·lícules més populars sobre el tema: Platoon, La Jaqueta metàl·lica, Apocalypsis Now, Nascut el 4 de Juliol, La Nit del Caçador, algun fragment de Forrest Gump...però cap d'ella és una anàlisi global del conflicte, ni molt menys, tot i ser en general grans pel·lícules, alguna d'elles extraordinària com La Nit del Caçador o Apocalypsis Now. Més aviat prenen com escenari la Guerra del Vietnam per explicar el que volen explicar. No hi entraré. En tot cas, després del parell de lectures que he esmentat crec haver copsat una mica més l'abast i significat d'aquesta èpica tragèdia, com ho subtitutla Max Hastings. I encara fa més vidriós el contrast entre la banalitat d'aquesta mena de turisme de tramoia i el que realment va ocórrer. 

 Jo n'he tret unes quantes apreciacions d'aquestes lectures, que m'han resultat il·luminadores fins i tot per entendre el que ara ocorre en el món o pugui ocórrer. En primer lloc, la Guerra del Vietnam en cap moment estava regida per un ideal de preservar el món lliure o específicament el poble Vietanmita del jou comunista. Encara fa riure creure-ho així com la mateixa justificació de portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudí amb el pretext que afavoriria la transició d'aquest país cap a una democràcia respectuosa vers els Drets Humans. 

    De cap manera, els vietnamites de peu eren la darrera preocupació dels Nord-Americans i la guerra només es justificava per un costat per una qüestió d'estratègia global d'equilibris entre el bloc capitalista i el bloc comunista (menys unitari del que semblava aleshores). Des d'un punt de vista territorial poc els importava el que passés en aquell racó d'Àsia. I en segon lloc, no és comprensible que el conflicte es perllongués tant sense un sinistre interès secundari que no pot ser cap altre que la indústria armamentística, és a dir, els diners. Com la Supercopa. Sinó, resulta incomprensible. Però tot plegat calia disfressar-ho amb algun tipus de justificació de manera que ho fes acceptable, des d'un punt de vista formal. També la Supercopa. Com a consol, aquest auto-engany encara manifesta un residu de consciència moral. No cal ser molt sagaç per entreveure la tràgica hipocresia. El secretari d'estat del moment, Robert McNamara, en va ser el màxim exponent. I va atiar aquesta implicació amb un incident ful i pre-fabricat per justificar l'entrada massiva dels Americans (us sona allò de les armes de destrucció massiva de l'Iraq?).  Certament, un cop la guerra va agafar una inèrcia pròpia que no permetia desempallegar-se d'un dia per l'altre, els dirigents que els va tocar gestionar-ho van haver de navegar entre aquesta hipocresia, els interessos personals i electorals locals dels Estats Units, i els econòmics amanit amb quantitats monstruoses de cinisme que a voltes sembla no tenir alternativa. Aquest és el paper que van fer aquest estrany personatge que no fa gaire va morir el Henry Kissinger, i el president de torn Robert Nixon i el seu successor Gerald Ford que és qui ho va reblar després de l'escàndol del Watergate. No van dubtar d'enganyar i deixar a l'estacada el Vietnam del Sud traint alegrement totes les promeses. Tot cal dir que els dirigents del Vietnam del Sud tampoc inspiraven massa respecte.

 La lliçó final és que els qui rebien totes les conseqüències directes en forma de mort, destrucció, fam, etc. poc importaven i poc tenien a dir quan decidien un d'aquests massius bombardejos amb els B-52 que podien durar dies per forçar les negociacions amb el govern del Nord. Una manca d'empatia absoluta també compartida pel règim del Vietnam del Nord. Un govern encara més execrable que els del Sud que com a mínim no se n'amagaven.  La informació de quin preu tenien les garrofes al Nord no va permeabilitzar ni se'n sabia gaire ha restat una visió esbiaixada i encara idealitzada d'aquell règim dirigit per una colla de monstres equiparables al mateix Stalin. Els moviments esquerranosos juvenils de l'Europa del moment s'esgargamellaven amb lloances a Ho Chi Minh.  És aquesta indiferència davant del sofriment inútil, personal i intransferible el que ho fa tot veritablement  terrible, terrible...i és aquesta perspectiva des debaix el que en va captivar precisament del llibre de l'Oriana Fallacci. Com a mínim en la Supercopa tot queda reduït a un escarnidor partit de futbol.  

El llibre del Max Hastings acaba amb una reflexió aclaparadora. Després de la desfeta del Vietnam del Sud i unes dècades més tard, tot Vietnam ha derivat i s'assembla més al que hauria estat el Vietnam si hagués estat el Sud qui hagués prevalgut, un país capitalista que acull riuades de turistes occidentals amb els seus clixés, i que només li resta retornar el nom de la capital Ho Chi Minh al de l'antiga Saigón. Tot arribarà, tal com s'esvaí l'olor del Napalm.