La mort d'un ocell

 Volia titular aquesta entrada com la mort d'un ornitòleg. Però sonava massa ortopèdic, encara que és el que la motiva i, segons ho entenc, no deixa de tenir un sentit figurat. La setmana passada ens va deixar un insigne ornitòleg català que havia conegut, no molt properament (físicament només m'hi havia trobat un parell de vegades), però que m'ha produït una certa fressa interior. Es tracta de l'Abel Julien.  Tenia un blog sobre ornitologia que tot llegint-lo traspua la seva personalitat apassionada, didàctica (com tot apassionat, no pot empresonar allò que sap o vol saber en ell mateix i es delia per compartir-ho), a més d'uns coneixements enciclopèdics, voraços, sobre el món dels ocells. A mi també em fascinen els ocells, i em fascinen aquells a qui els fascina els ocells fins fer-ne el seu centre vital amb una curiositat inexhaurible. No he trobat aquest tipus d'obsediment en cap altra branca que no sigui artística tot i que el límit amb l'art també és discutible. Només cal veure les llàmines d'Audobon o tot un reguitzell d'ornitòlegs de l'època prèvia a la fotografia que només tenien el gravat i la fina capacitat d'observació per registrar els ocells en els seus quaderns. 

Breument, no hi ha un món tan profús de mastòlegs, herpetòlegs o ictiòlegs ni de lluny comparable amb els ornitòlegs on trobem associacions i fundacións escampades per tot el món i en que Catalunya ha estat sempre capdavantera. Hi ha una explicació lògica. Els ocells han aconseguit poblar tots els medis, excepte el submarí tot i que puntualment s'hi submergeixin, i els extrems polars. Els podem trobar a tot arreu, tant en zones urbanes, rurals, desèrtiques, humides i són fàcilment visibles de forma genèrica encara que algunes espècies concretes són molt difícils d'observar. Són accessibles a tothom. I a més a més tenen una varietat de formes, colors i adaptacions, i una capacitat de sorprendre'ns contínua, ja sigui per l'observació d'exemplars rars o extraordinaris en els llocs més impensats com per la seva bellesa que es pot apreciar fins en els que considerem els més vulgars. Tenen a més una càrrega simbòlica, a voltes mística, per la seva capacitat de volar (amb una bona colla d'excepcions), i solcar els cels, capaços d'atansar allò que l'home només pot fer de manera rústega i artificiosa. I una infinitat de formes que només pot produir exhaltació.

 Tinc entre els meus llibres de capçalera el Handbook of the Birds of the World, el compendi en llàmines i càpsules bàsiques d'informació de tots els ocells coneguts del món, incloses algunes espècies extintes publicat per l'editorial Lynx i editat precisament per un metge que va penjar la bata i el fonendoscopi per dedicar-se a perseguir ocells pel món (i on va participar l'Abel Julien). Quan em sento afeixugat l'obro i puc passar hores amb els meus ulls resseguint aquestes formes, colors, en variacions infinites que ningú hauria pogut concebre fora de la natura i les seves lleis de l'evolució (altrament cruels, la vida dels ocells sol ser una lluita aferrissada per sobreviure). Que curiosament tendeix a la bellesa i la diversitat atordidora que la fa massa increïble. I tot sabent que cada espècie o subespècie d'ocell amaga a més a més tot un món d'adaptacions i relacions amb el seu entorn. De forma natural, han estat considerats amb preferència animals sagrats, missatgers d'allò diví, o de la pau.  A una amiga que li vaig regalar aquest llibre ja la vaig avisar que resseguir les seves pàgines era una mena d'experiència franciscana. Després de remirar-lo, es desperta una ànsia per conèixer i protegir tot allò contra la ignorància i depredació humana. I s'entén l'existència d'aquesta nombrosa tribu de fascinats (tocats de l'ala, literalment) que són els ornitòlegs que es deleixen per copsar, ni que sigui fugaçment, una pinzellada voladora que es perd pel cel, per l'horitzó, sota l'aigua o enmig d'una bardissa, de la qual formava part l'Abel Julien. Precisament, aquesta tribu em fascina igual que els seus objectes de fascinació, perquè traspuen allò que ens fa essencialment humans, la capacitat d'embaladir-nos, la generositat per compartir-ho, l'amor que brolla espontani per les coses creades i que se'ns donen gratuïtament. 

 L'Abel va contactar amb un germà meu, a través meu, i de fet n'ha tingut una relació més estreta amb ell que no pas jo. Quan em va comunicar la seva mort, per telèfon, jo estava a la consulta mèdica amb la mirada perduda sobre l'àmbit d'un finestra que dona a un llòbreg rerapati interior. I en aquell moment es va posar un pit-roig, amb el seu tapís vermellós, i se'm va mostrar una mica insolent abans d'envolar-se de nou. No sé si va ser una casualitat o una picada d'ull d'un destí misteriós que els ocells ens arriben a inspirar.