Diria que la marquesina estava al costat de l'Església de Santa Caterina, possiblement l'església gòtica més desangelada que existeix, incrustada al mig de Brussel·les, un capvespre de tardor ferotge. Jo esperava l'autobús que em duria de tornada al campus universitari. L'aigua d'una pluja fina i persitent n'esquitxava els vidres. La llum malaltissa d'uns fanals encenia els gotims que ballaven en l'aire. Havia esmerçat la tarda vagant per Brussel·les i finalment vaig entrar en l'església buida de gent i mobiliari, sense quasi cap escultura i només al fons, sobre un altar que reposava davant l'absidiola de vitralls grisos un plafó suspès per dos cables clamava inconnexes fragments de l'Evangeli amb lletres vermelles que circulaven horitzontalment. No hi havia ningú més allí dins. El mateix edifici, des de fora semblava gastada per la pluja, com si hagués estat feta de terrissa que l'aigua l'anava desfent, un monument que per si sol ja era aplatanat, talment el mediocre arquitecte li hagués fet por d'ensalçar-lo massa o amb la visió de fer-lo marcescible.
Refugiat sota la marquesina m'acompanyava un home amb una gavardina gastada, calb, barba mal afaitada, grisa igual que els cabells de les temples greixosos que s'estenien fins darrera el clatell. Bellugava els dits obsessivament els dits i els llavis com si recargolés una invisible cigarreta i volgués articular una inaudible lletania. Es balancejava lleument endavant i endarrera buscant un incert equilibri. Els ulls miranven perduts en la pluja , el terra humit, els carreus negres i enfonsats en la foscar que un cotxe de tant en tant atropellava. Va passar un autobús, es va aturar, però aquell home no va pujar i va continuar embolicant la inexistent cigarreta i així va continuar amb totes les baluernes que passaven cada 10 o 15 minuts. L'home ignorava la meva presència, enfonsat en una espiral de pensaments per mi misteriosos però dels que no es podia deslliurar. Vaig tenir el desig de rescatar-lo d'aquell forat on habitava, potser també d'explicar-me com havia arribat allí, sota la sòrdida marquesina en un capvespre fosc i humit de Brussel·les. Vaig experimentar allò que se'n diu la compassió però també la impotència de no poder atansar, ni acostar-se a una vida llençada als vorals. Fins que vaig decidir de pujar en un autobús (no m'abellia tornar a l'habitació solitària on vivia), i el vaig deixar allí, com un nàufrag.
Amb els anys he anat entenent, després d'albirar-los personalment, els abismes que ens poden dur a remugar sordes lletanies i embolicar invisibles cigarretes sota una marquesina fuetejada per la pluja, l'únic element que aquell dia ens donava refugi contra la intempèrie de tot tipus una llunyana i salvatge tardor. I encara he agusat més l'innocent sentiment d'impotència que vaig sentir aleshores. Però no sé perquè aquesta escena m'ha retornat, precisament ara. Però ja no em pregunto què el va portar allí (com em va portar a mi a refugiar-me també en una sòrdida església), sinó què se n'ha fet. No està en aquest món, n'estic segur. Després de tant de temps no haurà sobreviscut gaires anys, encara que segurament no era tan vell com aparentava (la intempèrie envelleix veloçment) i no sé si va morir sol, acompanyat o si va trobar l'acollida que mai havia tingut. Amb el temps, entenc que comparteixo (compartim) més amb aquest clochard del que aleshores podia reconèixer.
Tot això em ve al cap, dia de la candelera, de la llum, que es resisteix d'apagar-se.
