Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.

Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable. 

Brussel·les, Octubre del 1993

 Diria que la marquesina estava al costat de l'Església de Santa Caterina, possiblement l'església gòtica més desangelada que existeix, incrustada al mig de Brussel·les, un capvespre de tardor ferotge. Jo esperava l'autobús que em duria de tornada al campus universitari.  L'aigua d'una pluja fina i persitent n'esquitxava els vidres. La llum malaltissa d'uns fanals encenia els gotims que ballaven en l'aire. Havia esmerçat la tarda vagant per Brussel·les i finalment vaig entrar en l'església buida de gent i mobiliari, sense quasi cap escultura i només al fons, sobre un altar que reposava davant l'absidiola de vitralls grisos un plafó suspès per dos cables clamava inconnexes fragments de l'Evangeli amb lletres vermelles que circulaven horitzontalment. No hi havia ningú més allí dins. El mateix edifici, des de fora semblava gastada per la pluja, com si hagués estat feta de terrissa que l'aigua l'anava desfent, un monument que per si sol ja era aplatanat, talment el mediocre arquitecte li hagués fet por d'ensalçar-lo massa o amb la visió de fer-lo marcescible.

 Refugiat sota la marquesina m'acompanyava un home amb una gavardina gastada, calb, barba  mal afaitada, grisa igual que els cabells de les temples greixosos que s'estenien fins darrera el clatell. Bellugava els dits obsessivament els dits i els llavis com si recargolés una invisible cigarreta i volgués articular una inaudible lletania. Es balancejava lleument endavant i endarrera buscant un incert equilibri. Els ulls miranven perduts en la pluja , el terra humit, els carreus negres i enfonsats en la foscar que un cotxe de tant en tant atropellava. Va passar un autobús, es va aturar, però aquell home no va pujar i va continuar embolicant la inexistent cigarreta i així va continuar amb totes les baluernes que passaven cada 10 o 15 minuts. L'home ignorava la meva presència, enfonsat en una espiral de pensaments per mi misteriosos però dels que no es podia deslliurar. Vaig tenir el desig de rescatar-lo d'aquell forat on habitava, potser també d'explicar-me com havia arribat allí, sota la sòrdida marquesina en un capvespre fosc i humit de Brussel·les. Vaig experimentar allò que se'n diu la compassió però també la impotència de no poder atansar, ni acostar-se a una vida llençada als vorals. Fins que vaig decidir de pujar en un autobús (no m'abellia tornar a l'habitació solitària on vivia), i el vaig deixar allí, com un nàufrag.

Amb els anys he anat entenent, després d'albirar-los personalment, els abismes que ens poden dur a remugar sordes lletanies i embolicar invisibles cigarretes sota una marquesina fuetejada per la pluja, l'únic element que aquell dia ens donava refugi contra la intempèrie de tot tipus una  llunyana i salvatge tardor. I encara he agusat més l'innocent sentiment d'impotència que vaig sentir aleshores. Però no sé perquè aquesta escena m'ha retornat, precisament ara. Però ja no em pregunto què el va portar allí (com em va portar a mi a refugiar-me també en una sòrdida església), sinó què se n'ha fet. No està en aquest món, n'estic segur. Després de tant de temps no haurà sobreviscut gaires anys, encara que segurament no era tan vell com aparentava (la intempèrie envelleix veloçment) i no sé si va morir sol, acompanyat o si va trobar l'acollida que mai havia tingut. Amb el temps, entenc que comparteixo (compartim) més amb aquest clochard del que aleshores podia reconèixer.

Tot això em ve al cap, dia de la candelera, de la llum, que es resisteix d'apagar-se.