Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable.