Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.