El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera, que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna les nostres ànimes i la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar.
És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil.
Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra.
De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu. Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.
Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes.
Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.
A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada