Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aqyest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i s'estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el oc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gaffaró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric.