Fa una colla d'anys vaig viatjar a la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic i que fa frontera amb Tanzania. Avui dia seria impossible. La zona està governada pel desori, la inseguretat i la violència crònica provocada per la infiltració de moviments islamistes violents. Tot i que probablement només sigui una etiqueta per classificar una realitat que se'ns escapa. El fet és que aleshores era un lloc pacífic però gens fàcil d'atènyer. Particularment un arxipièlag d'illes coral·lines que resegueixen la seva costa, les Illes Quirimbas. Allí s'hi van establir, per primera vegada, els Portuguesos. Després es van desplaçar més cap al Sud a Ilha de Moçambique i finalment a l'antiga Lourenço Marques, ara Maputo. Fa un parell d'anys vaig deixar escrit en aquest blog l'episodi abans d'embarcar-me. L'Illa principal, Ibo, no està a més d'un quilòmetre i alguns centenars de metres de la costa que la protegeix de l'onatge del mar obert. Recordo que quan vaig pujar a una barcassa plena de gent, tots locals però pels qui no aixecava cap curiosis. Era el capvespre i l'aigua calmosa reflectia el sol ponent, un taronja que no he tornat a veure mai més, com si naveguéssim sobre una bassa de mercuri.
El record de la llum particular de la costa del mar Índic africà encara m'hi fa somniar, com si em transportés de cop una vella i pentrant olor que a voltes ens assalta inesperadament. Diuen que el sentit de l'olor està connectat amb les estructures més arcaiques del cervell i per això tenen aquesta poderosa capacitat d'evocació. Ara tanco els ulls i sento el xiuxiueig insomne del vent marítim que no deixava d'assotar la costa, transportat des d'un oceà sempre abrandat, l'abeurador de tots els blaus. Un mar embravit i remogós, que estava condemnat a no trobar mai la calma. I al fons una vela llatina que es balancejava sense por. Qui s'hagi acostat a una costa oberta a l'Oceà Índic sap de què parlo. Només de deixar amarar els turmells a una platja oberta se sent una força vertiginosa, com si l'aigua volgués entrellaçar-los i xuclar-te cap a la seva profundiatat. En canvi, si hi entres amb una barca des d'un port segur, un cop allunyat de la costa té una estranya placidesa de bèstia adormida que balanceja suaument la barca. Això és degut a que les onades, a diferència del nostre mediteterrani, molt més humà, tenen una enorme longitud d'ona. Són petits tsunamis que es desdibuixen en la mar en amples valls i immensos pujols però que transporten una energia esparodindora quan arriben a la costa. I la llum, la llum, encegadora, sense límits que s'expandeix en el cel i s'arremolina entre les palmeres.
L'illa de Ibo és la més gran de les Quirimbes. Només queden els fonaments de les antigues cases dels portuguesos, que tot i així varen estar ocupades fins el segle XIX. El lloc més desolat, melangiós és un vell cementiri que vaig descobrir perseguint una particular espècie d'abellerol. Unes làpides coronades per volutes, menjades pel líquen recordaven el nom dels enterrats, tots abans de les acaballes del segle XIX, i proclamaven la saudade, un sentiment que només els portuguesos saben interpretar, per la petita i llunyana terra. Semblaria que aquest poble va voler desarrelar-se precisament per experimentar aquesta intensa melangia per les seves arrels petrificada en aquest vell i abandonat cementiri agitat pel vent i condemnat a desaparèixer. Però encara tenia més sorpreses aquest estrany racó. També hi havia una parcel·la amb làpides escrites en alfabet xinès, però datades dels anys 50 o 60 del segle XX. Em vaig informar i es tractava de pescadors xinesos, de l'època maoïsta, que venien a buscar holotúries per alimentar la peculiar demanda gastronòmica xinesa. I no pocs pescadors hi deixaven la pell, no sé si per la malària o per una mala descompressió en emergir de les fondàries. I encara hi ha una part del cementiri islàmic, només assenyalat per unes humils esteles que indicaven, indefectiblement, la Meca amb la mateixa intenció desarrelada que els morts portuguesos varen morir somniant amb Lisboa o Oporto. Quan soledat i melangia regnava en aquell cementiri, en aquell vent que no havia cesat mai d'agitar les palmeres, en la llum que ho penetrava tot i el cel blavíssim i en la barca, la vela, que navegava persistent perduda en l'Oceà.
Obro els ulls, i m'envaieix la recança que segurament no hi torni mai més, també atrapat en la meva particular saudade.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada