dimecres, 6 de juliol del 2011

L'amor i la mort

 En català, si alcem en veu alta aquesta frase, es poden confondre els dos mots. L'amor i la mort, la mort i l'amor.  Pronunciats com un mantra es fonen i ja no sabem el que ens diem. Eros i Tanathos eren de fet divinitats germanes. El català, sense voler, també sembla que els vulgui agermanar. Mercè Rodoreda també ho va provar en el seu darrer i estrany llibre, La mort i la Primavera. Per llegir-lo cal agafar aire, ja us ho dic.
  Aquest dilluns vaig anar a un funeral, no diré de qui es tractava tot i que alguns dels que llegiu el post ho podeu saber fàcilment. Afortunadament, per a mi, no era una persona propera la finada, ni tan sols l'havia conegut. Es tractava d'un noi jove, 28 anys, en la línia de sortida de la vida doncs. Jo, en principi, estava prou distanciat com per no sentir-me emocionalment massa absorvit per la intensa atmosfera que es va crear, tot i que finalment no vaig poder resistir-me d'ésser xuclat. Sempre fa de mal escriure sobre aquestes coses, i sobretot provar de donar-hi una visió objectiva. El fet mateix, subversiu, que es mori qui no toca quan no toca ja injecta a aquest acte una tristesa encesa. Molts dels assistents, naturalment, eren gent jove, potser a molts era la primera vegada que la mort els tocava tant de prop. La cerimònia es va desenvolupar als Caputxins de Sarrià, però no va ser ni cristiana, ni budista, ni laica, ni...sinó tot plegat i res alhora. Van prendre la paraula la mare, el pare, els germans, amics, i la seva companya, la muller amb qui s'havia casat un mes abans quan ja se sabia que la seva malaltia no tenia aturador. També jove, joveníssima vídua. Però no va parlar com una vídua, va parlar amb un tristesa encesa, agraïda, acompanyada pel piano. Aplom i serenor. Es va recitar un mantra budista amb la mà al pit, van prendre la paraula dos capellans que no van esmentar en cap a moment a Jesús i van recitar un poema de Rilke, es va cantar l'Imagine de John Lennon (en una estrofa diu "imagine there is no religion too..."), es van fer referències a la vida eterna, o coses com que mentre el seu record pervisqui, viurà...(aquesta frase a Unamuno el posava frenètic, l'indignava, deia que què punyetes, que el que volia era viure, ell, el jo personal i conscient, no un fatasma en el record també fonedís.  Humilment, hi estic d'acord).  I finalment es va cantar "La Vall del Riu Vermell", enllaçats al voltant del taüt ja fora de l'Església. Però, en què creïa aquest noi exactament? No l'he conegut, no ho sé, no ho sabré mai. Era estimat, molt estimat, sens dubte i la seva vida havia estat generosa. El còctel era atordidor. La jove vídua va donar un darrer petó a la caixa, ja introduïda dins del cotxe fúnebre. No hi havia llàgrimes de desesperació, potser només desesperades però no de desesperació. I em vaig dir, i ara què? Cercarà de nou de reblir el càntir o es creu que s'ha trencat per sempre? Viu confortada en la sensació d'haver viscut un amor autèntic capaç d'omplir tota una vida? M'he sentit gran, potser vell, fa de mal dir quan m'han vingut aquests pensaments. El temps és el gran destructor, però també el gran constructor, ho escombra tot però per tornar a sembrar i que creixi tot de nou mentre estén el mantell de l'oblit. Potser l'onada passarà, i només li deixarà impregnada un olor salobre que reconeixerà tota la seva vida, però potser es sorprendrà de com de fàcil és, segons quan, de refer la vida  i reconstruir-se. No ho sé, ho dic per dir. No m'hi he trobat mai, però em tempta el pragmatisme a aquestes alçades, he de ser franc.

    Ara a finals de juny he vist les espigues de blat madur vinclades cap a terra, disposades per la sega. I un floc de rosselles enceses, la flor més efímera, balancejada pel vent de la tarda.  Una gropada d’aire les ha pentinades i els darrers raigs del sol han daurat  el camp, com si l’acaronessin. He pensat que si allargava les mans i  prenia aquest instant, potser caçaria un bri d’eternitat, si el deixava passar, la nit es clouria sobre meu, i el daurat i el vermell es fondrien entre els meus dits.

P.D. Volia reflexionar sobre l'eclecticisme i el sincretisme, i m'ha sortit això, ja veieu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada