El llenguatge que et pensa

A Guatemala, el verb pensar, quan es refereix a alguna persona, el tornen en transitiu. És a dir, on nosaltres diríem pienso en ti, a Guatemala hi posen te pienso. La connotació no és baladí. Esdevé molt més suggerent ja que converteix el fet de pensar en algú en una elaboració de la imatge, el record, les sensacions que aquesta persona ha deixat com a rastre en la meva memòria. El meu pensament et penetra i et faig meu. I si això es dona en un context amorós, us adonareu que l'expressió encara agafa molta més volada.

            Aquest detall lingüístic m'ha vingut al cap després de llegir un llibre fascinant, LTI, la lengua del Tercer Reich, de Victor Klemplerer. L'autor era un jueu que va sobreviure a l'alemanya nazi, a la ciutat de Dresden. Un dels pocs supervivents que va evadir el camp de concentració perquè estava casat amb una alemana que li va fer costat. Això sí, el preu pagat va ser uns anys de vexacions, denigració social i el risc constant de la deportació i la mort.  Es tracta d'un catedràtic de filologia, que van utilitzar com a mà d'obra barata, que s'entretenia durant el període nazi en analitzar l'ús del llenguatge per part dels líders del partit, que va penetrar tota la societat alemana i va jugar un paper primordial per, com diu ell literalment, explicar perquè es va produir una sugestió tan gran que perdurés en milions de persones fins el final de la segona guerra mundial, enmig de totes les atrocitats.

            El llibre, a més de fascinant, és inquietant, molt inquietant. Demostra que no és que elaborem la realitat amb el nostre llenguatge, el te pienso, sinó que el llenguatge pot actuar com un ens autònom, extern a nosaltres, que si s'infiltra convenientment contaminat, acaba per pensar per nosaltres. El llenguatge que et pensa, que pensa per tu, proclama una expressió del llibre repetida vàries vegades. I no té res d'innocent perquè acaba per configurar la nostra percepció, i darrera d'aquesta la nostra ideologia i fins l'escala de valors.

            Per exemple, no va ser innocent que hi hagués un procés de cosificació de les persones, i especialment dels jueus i els eslaus, de l'accent posat en les expressions que indicaven activitat, fer, acció, enfront del raonament o la reflexió, i de l'allau d'eufemismes per negar la realitat fins arribar a l'autèntica paranoia col·lectiva, com la fe en la Victòria Total (exemple d'ús d'un llenguatge maximalista i totalitzador que no accepta termes mitjos, també utilitzat), fins els darrers dies de l'Abril del 1945 (vegeu, si us plau, la pel·lícula El hundimiento).

            Deixant a part aquest període sinistre, del que trobaríem paral·lelismes en d'altres dictadures de tots colors, m'ha vingut al cap si no hi ha ara i avui alguns elements de llenguatge que ens pensa, tenint en compte que ara els mitjans de comunicació són més massius i ràpids que fa 60 anys. I he parat esment en algunes expressions ben conegudes i d'altres que he caçat al vol.

            Posem per cas, el verb hipotecar. Prové del sustantiu hipoteca, que és el valor que obtinc d'una propietat que jo poso a disposició de tercers per a que em donin uns diners per utilitzar per d'altres coses, tot esperant uns beneficis que em permetran de tornar-los i així recuperar la propietat (cancel·lar la hipoteca). Sospito que fa trenta anys o més aquesta paraula deuria tenir un ús molt més modest del que ha gaudit els darrers anys. Tenir una hipoteca deuria ser una cosa excepcional, ara esdevé una acció comuna. Ja no tinc una hipoteca, faig hipoteques, com qui fa bombolles de sabó. Per tant, ha ressuscitat amb força, i ha nascut el verb hipotecar. No només això, sinó que el sustantiu s'ha associat amb un verb posessiu: tinc una hipoteca. L'expressió, atenent el seu origen, resulta absurda. És com dir que tinc una cosa que no tinc. O en tot cas és una presència fantasmagòrica, una transubstanciació de la casa que ara, sembla una casa però està hipotecada per una cerimònia que s'ha fet en els nous temples que són les agències bancàries. Però encara hem fet un pas més, hem tornat el verb en transitiu: m'he hipotecat. És a dir, no hipoteco el meu cotxe, les meves joies, o la meva casa o el meu pis, m'hipoteco jo, la meva persona, el que sóc, penso dic i faig. Tot jo m'entrego a la servitud que m'imposa el deute adquirit que a més és voluble i imprevisible gràcies a una cosa que es diu euribor. I encara més, utilitzo la primera persona del plural del pronom transitiu: ens hem hipotecat. Aquesta expressió fins i tot s'ha utilitzat com a sinònim de ara va en serio,que ens casem. Laicistes del món, ja teniu el vostre sacrament. L'expressió si ens ho mirem fredament, ve a dir que tot el nostre projecte personal està definit, subjugat, per la hipoteca que tots dos, lliurement, hem adquirit. No hem hipotecat el nostre apartament, una cosa que a més, mai ha estat nostra, sinó la nostra vida. I l'hem cosificada.  El llenguatge ha assumit com a nou significat del terme hipotecat aquesta acepció.  D'aquí a allò de vendre l'ànima al dimoni no hi ha gaire distància. Una nova versió laica de l'expressió, ves per on.  El que és pitjor, és l'alegre acceptació social d'aquesta expressió fins el punt, i els de la meva generació ho sabem prou bé, de patir una pressió social, quasi un xantatge, per hipotecar-nos. Qui no té una hipoteca, és tonto, és el missatge que primava. I això sustentat per una prerrogativa subjacent que ara es demostra absurda, com les paranoies del Tercer Reich, però que no calien més de dos dits de front per haver sabut de sempre que no podia ser certa, i és que els preus dels pisos no tenien sostre. El llenguatge que pensa per tu...penseu-hi.

P.D: Tinc pendent el post Made in China II, però per anar fent boca, una endevinalla. Sabeu qui està comprant el deute generat per la nostra imbecil·litat col·lectiva....?