Follow by Email

diumenge, 11 de setembre de 2011

El mar, la mar

       Puc començar amb una frase poca-solta com per exemple que l'oceà Índic s'estén davant meu, insondable. És massa pretenciós, potser egocèntric.  I estúpid, quan tot d'una, sé que al mar li sóc indiferent. I em sento primer atabalat, després estranyament alleugerit. No em sento jutjat, puc enfonsar-me en l'anonimat de l'abraçada marítima.  El que veig és una extensió és immensa d'aigua que es remou, un mosaic de blaus. Els núvols que naveguen pel cel, aquí l'hortizó és estranyament ample i sembla que els tinguem a tocar dels dits, projecten ombres que avancen sobre l'aigua com  esculls amb vida pròpia.  És la pell d'un guepard clapejada d'atzurs. La mar, el mar, com encetava el Rafael Alberti, se la pot anomenar de moltes maneres, però sempre em sembla aclaparadora. És inabastable i això sempre espanta, com tot allò desconegut.  Sobre la ratlla de l'hortizó navega una vela. Un vaixell funàmbul, una petita barca de vela llatina i blanca. Aquí a Pemba, les embarcacions de motor són l'excepció, i les barques es deixen bressolar per la remor del mar. No trenquen l'aire amb estridències, ni dibuixen esteles sobre l'aigua .La imatge és poderosa, tantes vegades evocada per no ser quants escriptors, però ara, per fi, la percebo per mi mateix.  La simplicitat i profunditat del paisatge, un mar, núvols, l'horitzó i una vela bressolada per les aigües.
      A la platja el mar pren vida. Quan les onades esclaten en la sorra, regulars, són com el respir d'una bèstia adormida. I en la mateixa platja, un grup de pescadors arrenca una xarxa que han deixat plantada la nit anterior, estirant-la ara que la marea està baixa. La pesca de la misèria, peixets diminuts i munts d'algues, que extreuen com polls dins d'una cabellera arrissada i verda. Els assecaran al sol i els assaonaran per malvendre o menjar ells mateixos. Una almoina marítima, i el mar, la mar indiferent, que continua respirant als seus peus.
     Escopits per les onades, busco trossos de corall sense vida, fràgils esquelets d'eriçons, closques esmicolades de cloïsses i caragols, un petit pop es contorna dins d'una bassa. En recullo els fragments, i els guardo com petits tresors mentre em sento espiat pels nens que vagaregen per la platja, com si es preguntessin què hi trobo en aquests fragments esmusats, si no es poden menjar. Als seus ulls faig i penso coses ben estranyes, potser absurdes.



Cap comentari:

Publica un comentari