Follow by Email

dissabte, 5 de novembre de 2011

Vignemale

       Els bells paisatges són com llibres. Quan baixem vall avall i  donem l'esquena a una muntanya és com si es cloguessin les tapes d'un llibre. Ningú llegeix l'amalgama, ara absurda, de lletres que només prenen sentit quan uns ulls s'hi claven. Romanen, oblidades, fins i tot ens podríem preguntar si existeixen.  El seu rastre queda en la memòria on de tant en tant reneix amb nous colors, on reelaborem els històries i paisatges.
Oulettes de Gaube, al peu de la paret Nord del Vignemale és potser l'estampa més bella dels Pirineus. Hi vaig arribar amb la tardor que aquí és ben breu, però que aquest any s'ha fet pregar. Encara no havia escombrat la verdor. Una franja d'herba  reverdia, però més enllà, entre els rierols que s'entrecreuen, l'herba ja ha agostejat i té el color del rovell, empesa per la neu que ja s'arrapa al mur de pedra i anuncia l'hivern, quan tot el mantell blanc s'abatrà a sobre. Verd, bru, blanc i blau del cel.  La paret està atravessada pel famós couloir de Gaube com una cicatriu. I al peu aniua encara una petita i clivellada gelera. Ens recorda els temps en que una llengua de glaç descendia quilòmetres enllà. Les morrenes abandonades assenyalen els límits que fa pocs decennis tenia. Una altra petita gelera repta a l'esquerra, arrapada al mur. Com totes les petites geleres dels Pirineus recula sense aturador. Són relíquies,  caducs diamants de glaç que contemplem com si amb elles desapareguessin uns temps que no tornaran.  Els muntanyencs ho evoquen amb una enyorança derrotada, la llarga agonia d'un amic, la desaparició del gel. Un cert fatalisme s'empara de nosaltres,  el món ja no podrà  reverdir mai més. Però la muntanya roman, impassible, n'haurà vistes ja una colla néixer i desaparèixer, i potser el mateix cim del Vignemale ha contemplat un paisatge desèrtic com les torturades muntanyes que poblen el Sahara  que abans era un oasi. En la nostra  mesura, tot ens sembla una catàstrofe i potser el que passa és que ens confón adonar-nos que els que som ínfims som nosaltres, que serem escombrats per noves glaciacions impassibles a les nostres dèries enterrades sota enormes capes  i capes d'oblit.  No hi ha res a salvar, res que perduri en tot cas.
 Abans que no marxés el Vignemale ha decidit amagar-se sense esperar que li donés l'esquena. Un tel de boira, pluja i neu s'ha escorregut com una cortina. Després he baixat  per trobar-me més avall amb els arbres, faigs i aurons, encesos per la tardor. Allí s'ha quedat la muntanya, sense que ningú la contempli. Com quasi sempre.  


Cap comentari:

Publica un comentari