Follow by Email

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Rodoreda i Coetzee (i Gadafi)

        No sé si Coetzee ha llegit mai Mercè Rodoreda. Com a catedràtic de literatura, és possible que sí. El que dubto és que la Rodoreda hagués llegit mai a Coetzee, escriptor sudafricà, premi Nobel de literatura el 2003, perquè  va morir a principis dels vuitanta, poc abans que Coetzee comencés a ser conegut. En tot cas, he trobat una extraordinària connexió entre dues novel·les seves, que he llegit fa poc, "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda, i "Vida i època de Michael K.", de John Maxwell Coetzee. Curiosament, l'obra de la Mercè Rodoreda és la darrera publicada en vida, el 1980 , i la de Coetzee la primera que el va donar a conèixer l'any 1983, el de la mort de la Rodoreda. Els estils són diametralment diferents, però totes dues tracten de la guerra, però sense que hi surti ni un sol tret. En ambdues, es mostra un personatge, el protagonista, que deambula com un sonàmbul en un paisatge de guerra, com si n'estigués al marge, però que al final el lector, si és prou perspicaç, se n'adona que precisament es troba en el cor mateix del conflicte. Mercè Rodoreda escriu amb l'estil oníric propi de la seva darrera etapa, evocador, simbòlic, a voltes surrealista però enormement suggeridor. És un exercici de llengua que deixa bocabadat. El protagonista és un tal Adrià, un noi que encara que no el descriu, se'ns apareix fràgil, ingenu i innocent, que es passeja amb el rerefons de la guerra sense que sembli entendre res, deixant-se afectar com un mirall amb sentiments, que en realcen l'absurd i li donen la seva justa mesura, la dels innocents que ni tan sols poden entendre el que suceeix al seu voltant. El protagonista de Coetzee és en Michael K. L'estil és realista, defuig tot onirisme i trena la història fins el punt de fer sentir i palpar la terra i l'atmosfera per on es mou en Michael, un noi també fràgil, desnerit, exiliat en el seu propi país a la recerca d'un refugi que no existeix, només en la imaginació de la seva mare morta. És un personatge atònit que deriva en una indiferència impotent, de qui renuncia a entendre res i se sent un branquilló endut pel riu indiferent de la història. En un capítol per a mi memorable, Michael K. va a parar a un camp de concentració on provoca la interrogació sobre el sentit de tot plegat del metge que l'atén i prova de retornar-lo a la vida. Però Michael K. no la vol aquesta vida perquè no l'entén, i el metge es desviu per entendre aquesta contradicció que l'arrossega a ell mateix. Allí es desvetllen les claus del que en Coetzee prova d'explicar, que no costa d'identificar amb el mateix metge. Les víctimes sòrdides de tot conflicte són les que la posen en qüestió, però és precisament aquestes històries les que ens passen inadvertides, perquè si sobreviuen no acostumen a tenir veu, i si moren, ningú pot explicar-se per elles.  Quin valor té un idela o una causa al seu costat?. Un altre punt d'encontre de les dues novel·les és que en cap moment esmenten de quin conflicte es tracta, ni tan sols del país, això no importa, els models, els arquetipus, són vàlids per totes les latituds i totes les èpoques, tot i que es pot suposar que la Rodoreda ho situa en el context de la Guerra Civil, sense que en faci cap referència identificable, i Coetzee en alguna guerra Anglo-Bóer, tot i que també és molt difícil d'identificar-ho i acaba essent una suposició. Potser se m'ha passat per alt, però en fi...

 I Gadafi, què hi pinta en tot això? No ho sé, és una altra guerra que a mi m'ha fet sentir com un d'aquests personatges que potser ingenu, atònit, hi ha assistit sense acabar d'entendre res. Fa pocs mesos Gadafi encaixava calorosament les mans amb Berlusconi, el Regne Unit lloaba la seva deriva per integrar-se en el concert internacional, i tot d'un cop, esclata una revolució, es realça la magnitud criminal del perenne dictador, i veiem imatges d'un exèrcit de desarrelats, amb posat xulesc i saltamerges, lliurant una guerra amb el suport d'uns invisibles avions de l'OTAN que els han aplanat el camí. I al final, la vergonya col·lectiva del linxament en directe del dictador, que els ha anivellat a tots. M'agradaria posar-me a la pell en els Arnau i els Michael K. de torn... 

Cap comentari:

Publica un comentari