Follow by Email

diumenge, 20 de novembre de 2011

Melancholia

  Només he vist dues pel·lícules de Lars Von Trier, les dues darreres, Antichrist i Melancholia. Melancholia està encara en cartellera, per si  després de llegir això teniu encara ganes de veure-la. Són pel·lícules exquisites, a nivell tècnic i fotogràfic, autèntiques filigranes i amb unes interpretacions impressionants. La sensació, el rastre que em van deixar totes dues va ser que m'estava parlant d'una realitat molt fonda, però que era incapaç d'explicar a ningú que no les haguera vist. Les imatges impactants que utilitzen deixen en un estat rumiatiu a l'espectador, que dura en el meu cas dies. I penso que una obra d'art ja ha de ser així, no es pot explicar millor que ella mateixa, sinó seria supèrflua. De totes maneres, m'atreviré a fer-ne una interpretació.
 Melancholia transcorre en els preludis del final de la terra pel xoc  inevitable d'un planeta errívol (significat redundant, per cert, perquè l'etimologia de planeta vol dir exactament això, errívol), que apareix en el sistema solar. A la terra,  se'ns presenta la celebració d'un casori. Tot transcorre amb normalitat, típic i tòpic, però la nit de noces, la festa, es torça i es destrueix la pàtina que cobria la realitat. L'actriu protagonista, magnífica Kristen Dust (Justine), no pot contenir la seva autèntica natura, depressiva, melancòlica, que rebenta l'expectativa d'una vida que hauria de ser feliç. L'espectador ingenu pot pensar que és una mena de suïcida emocional, però a mesura que el planeta Melancholia s'apropa, sembla trobar el seu equilibri. I aquí és on rau el missatge inquietant de la pel·lícula. La noia considerada una desequilibrada, una boja, en realitat és la més lúcida. Sempre ha sabut que la vida és un sense sentit vestit de rituals, creences i rols. I no es sorprèn, ni s'esvera davant la realitat cada vegada més aclaparadora que la confirma. No hi ha escatologia, final feliç per la història de la vida de la terra. No hi ha cap adveniment de ningú, de cap divinitat, no hi ha salvació, perquè no hi ha res a salvar. La melancolia potser és només l'estat d'enyor d'una realitat diferent que no existeix ni existirà mai, i només l'assumpció que aquesta no vindrà mai, la pot guarir. Al final només hi haurà l'extermini indiferent de la nostra terra per un univers al qual li som indiferent (això darrer és del Woody Allen). I és sobre aquest teló de fons ja dibuixat amb la seqüència inicial d'imatges, que se'ns mostren els personatges. Especialment el contrast de la germana de Justine, Claire, interpretada per Charlotte Gainsbourg per la que la vida té sentit, materialitzat pel seu fill, el seu marit però que acaba atropellada per la indiferència del planeta Melancholia.
 Com a fil musical, la pel·lícula utilitza l'obertura de Tristan i Isolda, de Richard Wagner, una música que si es pren massa seriosament convida a la bogeria, com pot abocar la bogeria assumir que no hi ha cap gran relat. Impressionant doncs, la combinació de fotografia i banda musical, per acabar de reblar-ho. També vull remarcar el secret de les interpretacions de tots els actors, especialment Charlotte Rampling. Poc se'ns explica de la biografia dels personatges, però no ens cal. La podríem imaginar perfectament només veient com actuen, com són, i això ens ve a dir que sempre és més important el que s'amaga que el que s'explicita, perquè el primer és el que condiciona la manera d'actuar i de fer i la que dona profunditat als personatges. M'agradaria saber què en pensa algú altre que també l'hagi vist.


P.D: Sospito que és un film que generarà opinions molt controvertides i diametrals. És una marca de qualitat. Però en el que de ben segur que tothom estarà d'acord és que és un saníssim cataplasma contra tant de film apocalíptic farcit d'efectes especials de factura americana, amb final ingènuament feliç. Demostra com aquest argument tant llaurat es pot girar totalment, amb elegància i uns efectes barats, senzills però molt efectius, i donar lloc a una pel·lícula embriagadora de veritat. Com he llegit en alguna altra crítica, aquest film ens acosta amb lucidesa com seria, realment, la fi del món si és que encara hi ha homes habitant-lo quan això succeeixi. I un altre apunt interessant que m'he adonat ara. Kristen Dust actua en alguna de les entregues de Spiderman, pura superficilitat i entreteniment. És un misteri com els actors de papers mediocres, es poden transformar d'aquesta manera, però és una agradable notícia. També sorprèn com alegrement poden fer el camí invers, en fi...

Cap comentari:

Publica un comentari