Follow by Email

dijous, 8 de març de 2012

La febre de l'or a San Miguel Ixtahuacán

 Volia escriure sobre l'ascensió al volcà Tacanà, però tot passa tant intensament que se m'agombolen els temes. La febre d'or és el títol d'un llibre de Narcís Oller, també és el motiu d'algunes novel·les de Jack London en que descriu aquesta bogeria, i curiosament avui estava llegint un capítol del llibre de Stephan Zweig Momentos estelares de la humanidad, en que relata la dissort de Johann August Suter, el pioner de la colonització de l'alta Califòrnia que la descoberta d'or en les seves terres va produir-ne la devastació, i el va reduir a la mendicitat, quan era un dels homes més rics del segle XIX. Quan la misèria material i  la moral es marida amb la possibilitat del lucre ràpid i fàcil neix el monstre que portem a dins. Només mireu com es van comportar els primers colonitzadors espanyols a l'Amèrica. I si un país va mancat de recursos, també li mancaran els escrúpols per treure profit d'aquesta riquesa. Però a qui podem acusar, doncs, al pobre per ser pobre? Al minaire que no té cap altre possible jornal? A qui sense saber-ho engalantina arrecades en el seu obrador? A qui compra un present a qui estima? Dona la impressió que provar d'assenyalar un culpable és com abraçar una nebulosa. Potser estem tots enredats en la xarxa, però tenint això present, provaré d'aproximar-me a la realitat , jo que n'he tingut l'ocasió, sabent que sempre ballem amb la simplificació i la banalitat.
 Al departament de San Marcos abunda l'or. Es poden trobar pepites en els rierols. Això no és una benedicció, m'explica un nord-americà que treballa com a activista, amb la diòcesi de San Marcos. Les multinacionals mineres hi han posat l'urpa, treballen per aconseguir les licitacions d'exploració, primer, i d'explotació després. Ja hi ha una mina a cel obert treballant, en una localitat que es diu San Miguel de Ixtahuacán. L'explotació de l'or implica l'ús de cianur, i d'una quantitat immensa d'aigua. En una hora es consumeix l'equivalent d'aigua que gasta una família camperola durant anys. I l'explotació arrabassa les terres, expulsa els propietaris i desequilibra el fràgil sistema de conreus de l'altiplà. La societat i els indígenes estan molt sensibilitzats i això atura o ralentitza les noves licitacions. Però el govern no els recolza, hi veu una entrada de diners fàcil, són mines molt rentables sembla, i les multinacionals treballen a llarg termini, no tenen pressa, com si esperessin una fruita madura que ja recolliran. Certament, han après a anar amb guà de seda, maquillen la seva presència amb el que ara es diu responsabilitat social, bastint Centres d'Assistència Primària o finançant estudis ecològics o accions conservacionistes. Però és el mateix monstre disfressat. La campanya mediàtica està servida, ja hi ha informacions que parlen de sedició per part dels locals, per desacreditar-los. Les organitzacions internacionals vetllen com poden, no estan sols. Perque una mina, és una desgràcia, crea un sistema de dependència corrupte, desestructura la societat, destrueix la terra i la cultura que l'habita, atrau les màfies, la corrupció, la prostitució, desplaça a la població, ja hi ha un barri a San Marcos de gent que ve de San Miguel.És un esquema que es repeteix en aquests països. No parlo des del prejudici, sinó des del coneixement directe. Ho vaig veure a Montepuez, a Moçambic, on s'acaba de descobrir un jaciment de robins, me'n van oferir i els tinc fotografiats. S'ha creat una terra de ningú on han acudit hipnotitzats per un lucre fàcil gent des de Guinea Conakry, l'altra punta de l'Àfrica, Tanzania...s'ha arremolinat un poble de nova planta on hi campen les màfies i la prostitució, i la violència. L'exèrcit hi ha fet presència, i un ministre del país està prenent el control, per compte  i temo que lucre propi. Els locals només ho sofriran com una maledicció. El mateix ha passat en els mines d'or de sudàfrica, autèntics vectors del VIH, on acudeixen en massa joves moçambicans, que tornen a casa per morir de la Sida o la tuberculosi. Al Txad no s'han quedat curts amb el petroli, un bisbe local blasmava l'empresa xinesa que havia encetat el cercle viciós de la prostitució.  L'exercien les joves africanes a través de la tanca que separava els obrers xinesos desplaçats allí. A la selva peruana de Iquitos sé de primera mà que la Shell hi fa de les seves. El denominador comú és que els locals vueuen només passar davant dels seus nassos la hipotètica riquesa, i tot i les propines que rebin, al final s'arrisquen amb quedar-se en una misèria pitjor de la que tenien abans, o perden la potencial riquesa que hauria generat el país. A Sibinal treballen en aquest sentit, crear fonts de desenvolupament sostenible per crear una alternativa que immunitzi contra la fatídica temptació, per exemple amb el turisme ecològic. La zona és d'una riquesa ornitològica extraordinària.. Encara resisteixen, fins que algú pari compte que quan s'acabin els frijoles, l'or pot resultar força indigest. En tots els sentits. El nivell de conscienciació de la població és alt, fins i tot  miren suspectes qualsevol estranger que passegi sol, per si fos un agent de les empreses minaires. 
    Hi pensem en tot això quan comprem un d'aquests materials? Fa temps tenia un post preparat que comentava una entrevista al matí de Catalunya Radio, un comerciant d'or defensava aquest comerç, deia que quan hi ha excedents de menjar, l'or serveix com a reserva de valor i riquesa que es compra amb aquest excedent. Que vingui a passejar-se per aquí, aquest gamarús, i li prepararan huevos estrellados amanits amb or, a veure com li proven.  
 Aquesta és una foto de la mina que esmento, bonic oi? Si veiéssiu el paratge sobre el que han fet això...

Cap comentari:

Publica un comentari