Follow by Email

diumenge, 4 de març de 2012

Sibinal

 Finalment, començo  desplaçar-me cap al Nord. He pres un colectivo fins San Marcos. Pel recorregut, que segueix paral·lel a la cadena central, he anat reconeixent tots els grans volcans, de sud cap al Nord, primer el Pacaya sempre escopint fum, el con perfecte del de Aguas que vigila Antigua, el Volcán de Fuegos que cada vint minuts deixa anar un bolet de cendra, l'adormitAcatenango, els reis del llac d'Atitlan, que llueix  enclotat com un immens mirall, Tolimán, Atitlán i San Pedro, i més enllà el Santa Maria, agut com una piràmide i el Tajumulco, el més alt de tots amb més de 4100 metres. A San Marcos, sis hores més tard, prenc un nou colectivo fins a Sibinal, al peu del Tacaná el segon més alt.
   El poble de Sibinal està aculat en una enorme caldera volcànica, coberta de bosc, darrera la qual s'alça el volcà, encara amagat. Tots els carrers estan suspesos en el pendís. 


 El dia s'ha aixecat amb un vent esverat que arrencava remolins de terra, i els galls s'arreceraven, no fos cas que els recordés l'oblidat art de volar. Els sostres d'uralita retrunyien, i els habitants, tots d'origen indígena, caminaven apocats. Això no m'ha impedit, amb la meva amiga Luce, de caminar fins vorejar la caldera i contemplar el Tacanà, esplèndid, que els núvols cobrien i descobrien apressats. Tota l'àrea té un gran interès ecològic, bosc d'alçada,  recer del Pinabete, una conífera endèmica (Abies guatemalensis) i ocells relictes com el Chipe rosado (Ergaticus versicolor) i el Pavo de Cacho (Oreophasis derbianus). El poble en sí, al caire de la frontera amb Mèxic, està format de carrers encimentats que semblen interminables tobogans, cases menudes i acolorides, camps de blat de moro i horts entremig, gossos mandrosos que cerquen l'ombra, comerços on s'acumulen fins el sostre paquets de galetes, fulles d'afeitar, paper de water, caramels, xampús i rampoines de tots tipus. Dinem en un menjador rònec, arròs covat i pollastre, servit per una velleta arrugada d'escasses i  grogues dents. Visitem alguns coneguts de la Luce. Aquí em sento un gegant, els habitants són menudets, i dins les cases es nota que estan dimensionades a la seva alçada. En una d'elles parlem amb don Antonio i la seva família. Ens explica les històries de la zona. Diu que ja quasi no queden habitants indígenes, que tots van fugir o els van matar durant les matances dels anys 1982-83, que hi havia una escola ocupada pels militars on van instal·lar el centre de reclusió, que qui entrava no en sortia viu, anava a parar directament a una fossa que havien obert al costat, i que per la nit se sentien els cops,els trets.  Els professors, els qui tenien formació, eren les víctimes preferides. Tot aquell que pogués ser líder o ajudés a pensar, en tenia prou per desaparèixer  amb impunitat. Eren els temps de la presidència d'Efraïm Rios Montt, un genocida grotesc, cruel i esperpèntic que ara estan jutjant. També ens ha explicat la darrera erupció del Tacanà, el 1986, i ha descrit perfectament la seqüència pileana, com diria un geòleg. Una tremolor contínua, no gaire intensa els dies previs, quan el magma profund s'obre camí, las tombas, sacsejades com si explotés quelcom en sota terra quan la càmera magmàtica s'ha format i s'obre camí per la caldera, i finalment les explosions i l'alliberament de material en el cràter en que tots els tremolors van emmudir. Dies després, pujaven  en  processó fins el cràter per fer oracions, llençar flors i apaivagar el gegant. Un dels seus fills m'ofereix un "moco", una fruita petita com una avellana, que quan la succioniodeixa anar una polpa enganxifosa i amb la textura exacta del moc. És dolç, saborós però l'aprehensió és més forta. M'ofereixen també alote, civada molta amb llet i cafè amb canela.

 El vent s'ha reposat, podem tornar a sortir al carrer sense aferrar els ulls ni que els cabells quedin enredats en la pols. Demà provaré de pujar el Tacaná, diuen que dalt de tot encara fumeja. La nit ha caigut ben serena, estrellada. Un predicador d'una església evangèlica trenca l'encant, des de dins d'un local on només seuen quatre persones i ell pregona dalt d'un púlpit, per un micròfon que atrona la nit amb missatges apocalíptics, que ressonen contra els murs de la mutanya. Desitjaria que un retruyn del volcà el fes callar d'una vegada.


Cap comentari:

Publica un comentari