M'interno en el mercat de San Cristóbal de las Casas. Busco els colectivos que duen a San Juan Chamula. En un petit solar les camionetes es disposen en filera, en un racó un aparatós altar amb la imatge de la Verge de Guadalupe encintada de llums com un arbre de Nadal. Les camionetes engueguen així que s'omplen No hi ha horaris, és un fluxe continu de gent. Vint minuts de carretera bona, l'aire entra rabent per les finestres obertes i em fueteja el cabell. Els murs de ciment que voregen la carretera, està pintat un darrrera l'altre el mateix lema en lletres enormes, San Juan es territorio del PRI. Com si en arribar a Palau de Plegamans, hi trobéssim una pancarta, Palau és territori de CiU.
San Juan Chamula comença en una avinguda vorejada de petits comerços. Artesanies, teixits, estatuetes de pedra i fusta, que he vist replicades mil vegades aquí a Chiapas i a Guatemala. Al fons, s'aixeca resplendent l'església com un vaixell ancorat enmig d¨un mar de tendals. Blanc que esclata com un mirall sota el sol, ribetejada de blau, despullada d'ornaments. En un costat s'arremolinen una munió d'homes, amb vestits tradicionals, gecs de llana blanca, barrets d'espart o d'ala. A l'entrada de l'Església he de pagar 20 pesos a un noi que s'hi està assegut, amb un somriure càndid, l`interior s'obre com una gruta misteriosa, m`acull l`olor a dolç encens. Tres domassos creuen la volta, en forma de triangle, les parets nues, dels amples finestrals entren feixos de llum, que il·luminen el fum de les resines que cremen.. El terra està cobert de feixos d'herba que també exhala. Als costats, arrenglerats els sants dins de vitrines, amb mirada brillant, com si els oprimís un contingut dolor. Santa Martha, San Juanito, Santiago Mayor i menor, e San Pedro de la Llave... Els locals aqui i allá s´agenollen al terra, encenen un cercle d'espelmes que claven amb quatre gotes de cera fosa sobre les llosses, i comencen a gesticular i mormorar una lletania incomprensible; em pregunto què demanen, què esperen. Alguns departeixen, com si fos una àgora. Al voltant de l'altar, proliferen els Cristos, les Verges, i les flors. I entre aquest estrany papurreig, passegen turistes, calça curta, sabata de cuir i mitjó marró. Miren com si fos un museu vivent els orants, s'acosten i no dissimulen la mirada encuriosida, Quatre jovenassos americans intercanvien opinions tòpiques com si aspiressin a entendre alguna cosa M'arracono, no voldria sentir-me identificat, però no no ho puc evitar. En sóc un mes.
S'obre el porticó i entren una vintena més de turistes, trets de la mateixa Rambla Barcelonina. Es posen en un costat, i el portal gros es desplaça amb un retruny i entra una processó amb una Verge de mantell encartronat i mirada aterrida, entre copes que cremen encens, dipositen la imatge, els turistes s'arremolinen, no es pot fer fotos. Si algú en fa el gest, un local es mostra adust, com si aprofités l´ocasió per demostrar alguna mena d'autoritat. Una dona, fent tentines, s'acosta a un turista que li depassa mig metre, gras, el clatell com una gepa. Li besa les mans, l'abraça. Està èbria. Li dona conversa, quan veu que no se la pot treure de sobre, s'aparta bruscament per emmirallar-se en San Pablo menor.
Decideixo sortir. Li pregunto al noi de la porta quan diuen missa. El diumenge a les vuit del matí. I si no els molesta tot això. Em diu que no. A ningú li deu molestar, aquí, que cada turista pagui 20 pesos, i em sento atrapat en l'engany. Creuo la plaça, la reunió s'ha dissolt. Només queda un home amb el gec blanc i el barret, assegut sota l'ombra que vocifera frases inconnexes. També està amb la pítima. Faig una foto a la façana, i me n´adono que la corona una inscripció que diu Hayuntamiento. Desfaig el camí, i prencel primer colectivo de tornada, amb la sensació que he perdut alguna cosa, i encara no sé què.
San Juan Chamula comença en una avinguda vorejada de petits comerços. Artesanies, teixits, estatuetes de pedra i fusta, que he vist replicades mil vegades aquí a Chiapas i a Guatemala. Al fons, s'aixeca resplendent l'església com un vaixell ancorat enmig d¨un mar de tendals. Blanc que esclata com un mirall sota el sol, ribetejada de blau, despullada d'ornaments. En un costat s'arremolinen una munió d'homes, amb vestits tradicionals, gecs de llana blanca, barrets d'espart o d'ala. A l'entrada de l'Església he de pagar 20 pesos a un noi que s'hi està assegut, amb un somriure càndid, l`interior s'obre com una gruta misteriosa, m`acull l`olor a dolç encens. Tres domassos creuen la volta, en forma de triangle, les parets nues, dels amples finestrals entren feixos de llum, que il·luminen el fum de les resines que cremen.. El terra està cobert de feixos d'herba que també exhala. Als costats, arrenglerats els sants dins de vitrines, amb mirada brillant, com si els oprimís un contingut dolor. Santa Martha, San Juanito, Santiago Mayor i menor, e San Pedro de la Llave... Els locals aqui i allá s´agenollen al terra, encenen un cercle d'espelmes que claven amb quatre gotes de cera fosa sobre les llosses, i comencen a gesticular i mormorar una lletania incomprensible; em pregunto què demanen, què esperen. Alguns departeixen, com si fos una àgora. Al voltant de l'altar, proliferen els Cristos, les Verges, i les flors. I entre aquest estrany papurreig, passegen turistes, calça curta, sabata de cuir i mitjó marró. Miren com si fos un museu vivent els orants, s'acosten i no dissimulen la mirada encuriosida, Quatre jovenassos americans intercanvien opinions tòpiques com si aspiressin a entendre alguna cosa M'arracono, no voldria sentir-me identificat, però no no ho puc evitar. En sóc un mes.
S'obre el porticó i entren una vintena més de turistes, trets de la mateixa Rambla Barcelonina. Es posen en un costat, i el portal gros es desplaça amb un retruny i entra una processó amb una Verge de mantell encartronat i mirada aterrida, entre copes que cremen encens, dipositen la imatge, els turistes s'arremolinen, no es pot fer fotos. Si algú en fa el gest, un local es mostra adust, com si aprofités l´ocasió per demostrar alguna mena d'autoritat. Una dona, fent tentines, s'acosta a un turista que li depassa mig metre, gras, el clatell com una gepa. Li besa les mans, l'abraça. Està èbria. Li dona conversa, quan veu que no se la pot treure de sobre, s'aparta bruscament per emmirallar-se en San Pablo menor.
Decideixo sortir. Li pregunto al noi de la porta quan diuen missa. El diumenge a les vuit del matí. I si no els molesta tot això. Em diu que no. A ningú li deu molestar, aquí, que cada turista pagui 20 pesos, i em sento atrapat en l'engany. Creuo la plaça, la reunió s'ha dissolt. Només queda un home amb el gec blanc i el barret, assegut sota l'ombra que vocifera frases inconnexes. També està amb la pítima. Faig una foto a la façana, i me n´adono que la corona una inscripció que diu Hayuntamiento. Desfaig el camí, i prencel primer colectivo de tornada, amb la sensació que he perdut alguna cosa, i encara no sé què.
Tinc la impressió que el turisme fa que tots els mons provin d'emmirallar-se i bastir-se la imatge que esperem d'ells, i tots plegats ens acabem perdent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada