Els ocells són realment uns éssers inspiradors. No puc cansar-me d'observar-los. Aquesta vegada he pogut caçar amb la càmera un merla d'aigua (Cinclus cinclus). He vist unes quantes vegades la merla d'aigua, no és difícil de veure'n en els rius i riuets de tot el Pirineu. Dos exemplars adults que saltironejaven entre les pedres del torrent que baixa per la Vall de Pombie, que puja fins el Midi d'Ossau. És un ocell particular, típic dels ambients muntanyosos i dels verals de torrents i rius. Busca petits crustacis a les roques i els petits tolls, que busca capbussant-se. Els ocells de muntanya són ben particulars. Acostumen a tenir una especialització a aquest medi que els fa molt diversos. Alguns són relíquies del quaternari, quan encara les valls estaven cobertes per geleres immenses, i que amb l'escalfament del clima s'han anat aculant cap als ambients més alts, en les seves illes ecològiques, com el gall fer (Tetrao urogallus) i la perdiu blanca (Lagopus mutus). A mi em captiva especialment un ocell que he vist unes tres o quatre vegades, el Pela-roques (Trichodroma muraria).
En fi, us deixo la fotografia de la merla d'aigua. Destaca pel seu ventre blanc i el plomatge en el dors de color marró fosc, els exemplars joves tenen un color més difuminat a l'esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada