Follow by Email

dilluns, 19 de novembre de 2012

La darrera actuació de Manolo Escobar


 No he estat mai un seguidor de Manolo Escobar. Potser perquè com un acte reflex no m'hi he interessat mai, com no m'he interessat mai pel Raphael, sense que això vulgui dir que faig cap comparació que només podria pouar en la ignorància.
 El fet és que és una de les figures que poblen de forma inconscient el meu imaginari des de sempre sense que hi hagi parat mai atenció. El seu tupé clenxinat, patilles i somriure postís.  Les seves cançons que han format part del patrimoni col·lectiu (qui no ha taral·lejat mai allò de ...mi carro me lo robaron....). I tot i així, ara reconec que m'és un desconegut. Tot això m'ha vingut al cap perquè ahir per la nit quan tornava cap a casa, al costat de l'Auditori, em vaig topar amb un regiment de dones entrades en anys, diguem entre 60 i més de 70 anys. Alguna en cadira de rodes, que francament sobrepassava de llarg els 80. No poques vestides com si vinguessin d'una gala folklòrica. Vaig aturar un grup que sortia de l'ascensor del metro.
         -¿De qué concierto vienen?
    Una dona, amb les parpelles pintades de blau, vestit de setí verd i que agitava un ventall em respon vivaç..
         -Del concierto de despedida de Barcelona, de Manolo Escobar, hijito.
         -¿Manolo Escobar se retira, que está enfermo?-responc, ingenu.
         -Que no, hombre, su enfermedad es la vejez, ochenta y un añitos, si ha cantado sentado y tenía que salir del escenario con bastón.
      Aquí m'he sentit enganxat, i alhora me n'he adonat de la trascendència del moment. Per aquestes dones, ni un sol home he vist, era el punt i final del mite de la cançó dels seus dies, de qui havia posat fil musical des de la seva joventut fins ara a la seva vida. I aquestes dones, sospito que eren majoritàriament filles sofertes de la post-guerra, mestresses de casa que no en sabem la història, probablement moltes d'origen immigrant.
       -Bueno, y que tal el concierto, pues-insisteixo.
       -No llegaba el chorro de antes, pero quien tuvo, retuvo-em respon amb gràcia, mentre les seves companyes ens escolten divertides.
        Ens hem despedit, no sé si s'han cregut que abans d'això, jo hagués tingut un interès real en el Manolo Escobar. Després m'he creuat amb la dona en cadira de rodes, arrupida amb una parpella quecaiguda que li entelava l'ull dret. Per ella potser era com anar a un enterrament.
        Potser és un prejudici, vers totes aquestes dones en la seva vida no han tingut cap altra veu amb les que parlar o expressar-se com no fos la del Manolo Escobar. I ara la veu s'apagava i es quedaven una mica més soles, i una mica més incompreses enterrades sota clixés injustos.






Cap comentari:

Publica un comentari