dijous, 5 de setembre del 2013

Allò que el diner s'endugué

 Una de les lectures d'aquest estiu ha estat l'assaig de Michael J. Sandel Lo que el dinero no puede comprar. Límites morales del mercado. Ha posat nom a intuïcions, idees que ja havia exposat maldestrament en algun post anterior. La tesi que desenvolupa amb una munió d'exemples, quasi tots trets dels Estats Units on ell és professor a Harvard, és que la intromissió del mercat en àmbits que no li estaven reservats, és a dir el fet de posar preu a qualsevol cosa, té un efecte directe sobre el valor moral d'aquests objectes normalment en un sentit pervertit. Aquesta idea que sembla una mica abstracta, queda ben palesa en els exemples que cita. Per exemple, l'objectiu d'una assegurança de vida és ben lloable, i recomanable. Evitar que en cas de mort, aquells que depenen d'aquesta persona  i les institucions (negocis etc.), no es quedin amb el cul enlaire i el fet luctuós no suposi també la ruïna de la familia i el patrimoni. El problema és que com ha passat als EEUU, es desencadeni un negoci especulatiu que posa preu a aquestes pòlisses, és a dir, a canvi de comprar-la a algú en concret, el comprador li avança els diners per a que pugui gaudir-ne en vida. Si l'assegurat mor abans, més beneficis pel que li ha comprat la pòlissa. Si triga en fer el darrer sospir, no li quedarà més remei que pagar-li els diners tant temps com calgui per a que pugui tractar-se de les patologies cròniques que pugui patir. Sembla que aquest negoci beneficia les dues parts, pel que des de la lògica del lliure mercat és totalment acceptable. Tanmateix, és evident que perverteix el sentit últim de les assegurances, en fer desitjable des d'un punt de vista lucratiu la mort d'altri.M. J. Sandel apunta que això succeeix perquè hi ha hagut una inhibició de la reflexió respecte a les coses que poden ser valorades monetàriament i les que no (p.e. la dignitat humana). Algunes estan ben establertes, per exemple, posar preu a la llibertat d'algú (esclavisme), és una cosa que fa tres-cents era normal i ara és totalment inacceptable.
  Deixar tot a l'albir de la mà invisible del mercat i tenir fe en que tot es regula de forma espontània sense haver d'intervenir, com postula el neoliberalisme,  s'ha demostrat catastròfic, com bé comprovem ara. Penso ara en els exemples més propers. El més evident és l'habitatge (sóc una mica obsessiu respecte a això). Prenem la reflexió de Claudio Magris a El Infinito viajar:

La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compañero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos.
 
 
Es pot posar preu a aquest espai tant preuat, allí on les nostres vides s'arrelen i es fan? Resulta que sí, i no només això, sinó que hi hem especulat d'una manera alegre, obscena i delirant, i això ha portat una menysvaloració de la casa, la llar en el seu ple sentit fins el punt d'arribar a una situació kafkiana en que es pot fer fora de casa a la gent malgrat que existeixin pisos buits de sobres. Si abans d'arribar a aquest punt s'hagués extès una reflexió sobre el valor de les coses i què pot estar subjecte o no al pur mercadeig, i ja no diguem a l'especulació, molts mals s'haguessin evitat. D'altres preguntes que mereixerien una resposta i la seva permeabilització social serien per exemple quan val l'accés a la sanitat. I a l'educació. Escaient en temps de privatitzacions encobertes. I també si té un límit el preu que es paga pel traspàs d'un jugador de futbol. La riquesa mateixa, se li poden posar límits o xoquem també amb els dogmes neoliberals dels incentius ad infinitum? I els salaris, caldria acotar-los per la banda alta? Un exemple ben palès, és com s'ha permès que executius i banquers s'atorguessin primes exorbitades malgrat fer gestions d'allò més incompetents, i delirants a voltes i tot ben legal. En aquest cas, el mateix dogma de l'incentiu il·limitat ha estat superat per la dreta. Incentius i resultats s'han divorciat fins al punt que alguns indecents responsables de l'enfonsament de bancs i empreses, se'n van a casa amb una picossada que fa marejar. I el pitjor és que no hi ha hagut una percepció social efectiva que això no es podia permetre.   Com cal valorar una obra d'art o és que potser rau en el preu que pot arribar a atènyer a una subasta de Sothesby's? La relaxació respecte a aquestes preguntes té efectes pràctics i fins i tot de percepció de la realitat i trastocar els valors i els rols racionals (els bancs enlloc de salvaguardar els diners i donar crèdit esdevenen forats negres, cadascú de nosaltres s'ha convertit en menor o major mesura en un petit especulador...), i  per tant no són filosofades barates. L'economia fins i tot ha extès el seu àmbit d'acció i reflexió a qualsevol esfera de l'activitat humana, provant de reduir el comportament en forma d'anàlisi cost-benefici i resposta a incentius. La gratuïtat i el civisme, per exemple, quedaran en simples relíquies antropològiques si ens deixem envair encara més. Ens hem trobat tots entrampats en la teranyina que estem teixint, tot per no pensar una miqueta a temps.
 
 
 
Al marge d'això, tinc certa fe en la naturalesa humana, en el sentit que compartim el que s'anomena una llei natural, que ens fa sentir, si som sincers i prou crítics, certa repugnància davant certs plantejaments, i que només és qüestió de temps que aflori i els nostres descendents tinguin la mateixa opinió de nosaltres que la que tenim ara dels nostres avantpassats esclavistes. També és una qüestió de supervivència tot i que no crec en el Darwinisme social, però això és un altre tema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada