Follow by Email

divendres, 20 de setembre de 2013

El mapa i el territori

 Aquest és el títol de la darrera novel·la de Michel Houllebecq. Confesso que és el primer llibre que en llegeixo, només coneixia d'anomenada, Les partícules elementals i Plataforma. D'aquesta darrera, a més, vaig veure'n l'esplèndida, truculent i inquietant adaptació teatral a càrrec de Calixto Bieito, amb un esplèndid Juan Echanove. He quedat, com em passa a voltes, una mica astorat. No sé si he entès massa bé l'obra, perquè per un costat m'ha enganxat però per l'altra no he arribat a entendre on em volia portar l'autor. El fil conductor és un pintor i fotògraf d'èxit rutilant, i inesperat, en Jed Martin. A través seu fa una crítica palesa a l'absurditat del món de l'art, quan el preu i el valor es confonen. El mateix Jed Martin, quan li pregunten què en pensa pel valor exorbitant que han assolit les seves obres, respon que no hi ha respostes per les coses que no tenen sentit. Em sembla brillant, i sembrat d'idees brillants com aquesta, però en avançar la novel·la he tingut la impressió que l'autor ha perdut el fil del personatge, i se'n va cap a altres històries paral·leles, inclòs l'assassinat atroç d'ell mateix (quin personatge, si es retrata fet filets per un metge sàdic). Dona la impressió que la inspiració se li en va, i acaba apedaçant el llibre amb històries esfilagarsades, i el personatge Jed Martin acaba desdibuixant-se sense que l'entenguem massa bé.  El que queda és una crítica subjacent a l'absurditat del món de l'art, produïda per la seva mercantilització, i potser l'autor comet una mena de suïcidi literari de mans d'un aficionat a l'art, a la seva manera, que en fa del crim una obra, també absurda si l'art ha de servir a la vida.
 En tot cas, el meu pobre judici, més aviat àton, contrasta amb les crítiques que n'he llegit, per exemple:

Creo que estamos antes un libro serio, honesto, valiente, que por fuerza consagra a quien lo ha escrito cualquiera que sea la fama que arrastre» (Robert Saladrigas, La Vanguardia).

Honest, valent, potser sí, que el consagri, em sembla exagerat.

uno de los libros más complejos, ricos, estimulantes y totalizadores de los últimos tiempos, además de un apasionante thriller» (Santiago Gamboa, El País).

igual és que no hi arribo i no en capeixo la seva complexitat, ho sento.

Ha logrado no sólo epatar y electrocutar al lector, sino incluso emocionar con algunos momentos de una rara belleza.

M'ha agradat, m'ha suggerit, però no m'he elctrocutat.

Houellebecq es el hombre lobo de las letras francesas, un hombre que hinca los dientes, feroz, a todo lo que se mueve. Lo confirma su nuevo libro» (Rodrigo Fresán, Vanity Fair).

Si, certament, sembla que no dona per dolenta cap idea, això està bé.

«Sólo dejaría indiferente a un muerto» (Antonio Lozano, La Vanguardia Magazine).

No estic totalment mort, certament, però tampoc especialment viu...


També m'ha sorprès que ell mateix confessa, en l'epíleg, que no acostuma a documentar-se per les seves novel·les. En tot cas, és un llibre desaprofitat, en el sentit que deixa tot d'històries obertes per les que un lector esperaria finals o respostes, o que es cloguin o suggereixin algun camí. No està malament, pel que està considerat un dels millors novel·listes actuals de la literatura francesa. En tot cas, abans d'emetre cap judici definitiu, em llegiré algun dels llibres precedents o provaré d'explicar-me millor el que he llegit fins ara. No vull semblar "enfant terrible", només sóc sincer i em mantinc obert per, com m'ha passat amb d'altres llibres, l'acabi entenent i redescobrint i finalment m'electrocuti.




Cap comentari:

Publica un comentari