Follow by Email

dijous, 12 de setembre de 2013

Canigó

 He estat uns dies vagarejant pel massís del Canigó. Està exhuberant. Són fastuosos els bosques que l'enfalden. Després de la pluja vaig passejar sota aquestes columnes de fusta viva, entre una lleu boira que li donava una atomosfera melnacòlica.  Els gotims d'aigua es desprenien com una pluja ralentitzada. Hi havia una florida espectacular de bolets. No hi havia res a envejar a un bosc humit tropical. El dia 11  vaig baixar i estava a Perpinyà. No vaig participar en la via catalana, tot i que vaig fer la fàcil broma que jo sol m'encarregava del tram Salses-Portbou. Fora del principat, es percep tot plegat amb certa indiferència, una mica de distanciament i incomprensió. Un comentari recurrent és perquè es reclama la independència en temps de globalització. Jo em responc que el dilema no té matisos, es tracta sovint de defugir del que no es vol ser, més aviat del que es vol ser. Sinó només cal veure el que ocorre a la Catalunya Nord. Al refugi de Marialles he conegut una dona, amb la que parlava en francés que quan li he dit que era català ha començat a parlar en la mateixa llengua, amb dificultat però clarament. Em diu que entre els seus pares encara es parlaven català, però que van deixar de fer-ho amb els fills, amb ella i doncs la transmissió s'ha estroncat amb una davallada en l'ús social molt intensa els darrers decennis. És una situación recurrent, i el català esdevé, malauradament, una qüestió de militància. Al cim del Canigó, trufat de banderes independentistas, un nen cridava "Catalunya! Catalunya!". Als belgues que acompanyava els feia més aviat gràcia, i certament, vist des de fora té algun matís d'adoctrinament i fanatisme. Només cal imaginar quina apreciació en feríem si un nen cridés "España, España", embolicat amb una bandera espanyola.
 Des de dalt del cim he entès una mica més la nostra història. Els paisatges permeten múltiples lectures, com llibres oberts. La plana del Rosselló, fins les Corberes, són el bressol de Catalunya. Aquí no hi va arribar l'onada musulmana, i van ser els pobladors d'aquests llocs que van repoblar el sud dels Pirineus quan Carlemany va crear la Marca Hispanica, i amb ells van portar el llatí pervertit que es va convertir en el Català. Això explica que la frontera ligüística no es situï als Pirineus com seria d'esperar, sinó més enllà.  D'aquí  també el valor històric i el gran pes que van tenir Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. Després el pol va passar a Barcelona, i la regió va quedar definitivament desbancada després del tractat dels Pirineus. Ressona amb nostàlgia allò del Jacint Verdaguer, "el que un segle enlaira, el següent ho aterra...". Tot és transitori, cert, fins i tot les reivindicacions catalanes, però precisament això  fa que tot allò que estimem sigui tan valuós.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari