Què entenem per nazisme?

       A les paraules els donem el contingut que ens dona la gana o l'ambient social suggereix, i aquest contingut canvia al llarg del temps. Així, una paraula pot esdevenir injustament pejorativa quan de fet en el seu context original no tenia cap mena d'acepció que ho suggerís. Alhora, d'altres paraules de tant usar-les, tot i tenir un contingut originàriament molt potent, han acabat per trivialitzar el contingut. Sabem que la manipulació del llenguatge no és una cosa intrascendent. Aquesta manipulació també canvia la percepció de la realitat. Per això em crida tant l'atenció l'ús frívol i lleuger del concepte nazisme. Penso que qui el puja a la seva boca no sap ben bé de què està parlant o té molta mala llet (o ambdues coses alhora). I allò pitjor és que ha estat utilitzat per personatges, polítics, rellevants dels quals s'espera una ponderació responsable en el seu desenvolupament públic, o bé s'han mostrat permissius tot mirant cap un interés propi ben ranci. Si baixem al nivell del públic en general, l'ús ja arriba al nivell del galliner histèric.

      Tot i així, jo crec que hi ha una ignorància encara més pregona d'aquest concepte. Si diem nazisme ens ve al cap camps de concentració, antisemitisme, militarisme, feixisme (aquest darrer de cap manera és sinònims, per cert), etc. ja sona fort que s'encolomi l'epítet a qualsevol opció política que no ens cau  bé. Però aquesta no és l'essència del nazisme, en tot cas és la seva manifestació. L'arrel del nazisme neix de la claudicació de la consciència davant les decisions o actes que jo lliurement faig o deixo de fer. És el que va indicar, molt sagaçment i de forma molt valenta, Hannah Arendt en el seu informe sobre la banalitat del mal. I és exactament el que fan els responsables de bancs i caixes que han fet fallida que ara circulen regularment davant de jutjats o comissións vàries. Totes les respostes que he escoltat, per escudar-se d'una gestió calamitosa i justificar les sucosíssimes, exorbitades, comissions i prebendes vàries, van en aquest camí: feien allò que se'ls indicava, el que era legal o que obeïen a les condicions del mercat.  No vull semblar populista o demagog, però és exactament el tipus de respostes que emetia l'Adolf Eichmann en el famós judici de Jerusalem. Sistemàticament deixen de costat tota apelació a la consciència  i l'autonomia personal per valorar en llibertat si un acte és lícit o no al marge de l'ambient que el promogui o no. En resum, dimiteixen d'allò de més substancial que hi ha en l'home. La resta de mortals, que ens sembla evident perquè no ens hem trobat en la seva posició (ja veuríem què faríem si ens hagués tocat el paper de remenar les cireres), ens causa indignació perquè no tenim la brida de la circumstància que ens podria anestesiar, i perquè sovint en som afectats i mirem cap el nostre costat, i veiem clar on està la línea d'allò que és lícit i d'allò que no ho és (normalment la situem arbirtràriament allí on toca el que no sona). El que cal, potser, és mirar que hi hagi mecanismes que no permetin aquesta dissociació entre allò que la consciència col·lectiva pot valorar com a lícit o no, i allò que pot ser legal o no. Perquè en aquest distanciament, sí que hi ha l'ou de la serp.