Follow by Email

divendres, 29 de novembre de 2013

Neo-existencialisme

   
Llegeixo a la viquipèdia, per no passar-me més del compte de llest, la definició d'existencialisme: La supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món.
    En resum, allò que val és el jo concret, dins l'espai que ens dona la vida i la resta som comparses els uns dels altres i deixa't estar de punyetes. És una síntesi reconec que inadequada, perquè l'existencialisme abraça corrents de pensament en alguns aspectes contraposats, però em serveix pel que volia compartir, perquè és l'acepció que s'obre camí, crec que no molt discretament.
  Això m'ha vingut al cap per alguns anuncis que he vist darrerament, certament inquietants en aquest sentit, perquè coven  sense embuts aquesta idea. El més recent el del Banc Sabadell, on uns, per mi desconeguts, científics parlen a un auditori anònim que només se'ns mostra d'esquenes i uniforme, en un espai asèptic i en blanc i negre, sobre les promeses de la ciència que aviat podrà crear òrgans, per reemplaçar els que ens comencin a fallar i així allargar la nostra vida. El format em sembla claustrofòbic, de por. Al darrera, hi ha el missatge gens subliminal que cal signar plans de pensions per sostenir una vida que es preveu tan llarga. A això es redueix el misteri de l'existència, doncs, ves per on.
Una altra evidència és la penetració que té el missatge que la vida es focalitza en la recerca d'emocions, sempre centrades en el jo, com la seva mateixa essència. Un cas paradigmàtic és en Kilian Jornet (no crec que tingui molt de temps de llegir, ni escriure sospito, pel que caldria exonerar-lo de qualsevol culpa). El títol del penúltim llibre, Córrer o morir, és una esplèndida i també inquietant síntesi d'aquest corrent. La mateixa actitud dels skyrunners, que contrasta amb la idea romàntica de fa unes dècades en que s'endinsaven a la muntanya amb un respecte contemplatiu, es gaudia del misteri, l'han trastocat en l'escenari que està en funció del propi jo que busca el gaudi quasi narcisista (i perdoneu la generalització). I mira, francament, entre córrer i morir, hi ha un munt de coses que crec que ni es pot imaginar el negre que va escriure aquest llibre.
Tot gira la voltant de la mateixa idea, es nega implícitament la noció de sentit en l'acepció més profunda, es fa  lloança de l'immediatesa, i l'afirmació del jo i la intensitat de les experiències subjectives i, de forma contradictòria, alhora que proposa engolir la vida amb ànsia ens empeny a allargassar-la. No hi ha cap horitzó finalista, cap gran discurs que doni resposta a tothom, sense exclusions. Life is short, play hard, com deia aquell.
  I en tots dos casos, aquest existencialisme que si fos assumit explícitament pot donar peu a actituds molt autèntiques (vegeu Camus, Kierkegaard, Marcel...), acaba vampiritzat pels interessos mercantilistes, tancant un cercle que difícilment en podem dir virtuós.
 
 
 
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari