dimecres, 4 de desembre del 2013

El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.
El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:
 
La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen
 
Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.
 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.
 
 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada