Follow by Email

dijous, 26 de desembre de 2013

En la mort de la germaneta Genoveva

 
 Ahir, dia de Nadal, em vaig assabentar de la mort de la monja de les Germanetes de Jesús, sor Genoveva, coneguda com a sor Beba. Era una dona francesa, que fa més de seixanta anys va arribar al Matto Grosso Brasiler, on després arribaria Pere Casaldáliga que esdevingué el primer bisbe de la nova Prelazia de Sao Félix do Araguaia.
 Sor Genoveva, amb algunes companyes més, va fer la seva llar entre els indis Tapirapé. En aquells temps, a principis dels anys 50 del segle passat, quedaven menys de 60 integrants d'aquesta tribu, havien assumit que a causa de la pressió dels blancs i les malalties,  despareixerien ben aviat. En el fons, hi havia una pèrdua de l'autoestima. Les monges van deixar de costat allò que tradicionalment s'esperaria d'un missioner, convertir i batejar, i van integrar-se en aquesta comunitat abandonada, van canviar la seva tendència a la desintegració i desaparició, els van fer renèixer l'estima i els van salvar de l'extinció. Actualment, la tribu és formada per més de 1000 individus, i a tots, la germana Genoveva els ha vist néixer, i no n'han batejat ni un, cosa que fa posar les mans al cap a algun benpensant que no ha entès res.
 No la vaig arribar a conèixer. Quan vaig arribar a Sao Félix de Araguaia, fa tres anys, uns dies abans hi havia estat per allí. Però en sabia de la lectura de les memòries de Pere Casaldáliga. I la seva història, allunyadíssima de qualsevol aparador i fins i tot lògica terrenal, m'havia captivat. A l'església de Saó Félix hi havia una foto, que reprodueixo, d'aquesta dona extraordinària. Un antropòleg va qualificar aquesta experiència  com la més extraordinària de l'antropologia moderna.
 Avui dia se'ns ven una existència autèntica, focalitzada en el reconeixement, l'èxit professional, les gestes esportives, la realització personal i altres opcions més o menys sofisticades. A mi no se m'acudeix res de més autèntic que aquesta existència silenciosa però tossuda, que un dia va prendre un compromís amb Déu i els homes, i l'ha portat fins el final dels seus dies. Fins el darrer alè va estar envoltada dels seus estimats germans indis.
Una vida així només es pot entendre per la descoberta i vivència d'una vocació, en el sentit més profund del terme, a la qual es respon amb fidelitat. Aquests dos conceptes ens semblen ben allunyats, avui dia. La mateixa idea que estem cridats a tenir una vida plena de veritat, resulta estrany, i no diguem de la fidelitat en un compromís, avui que tot resulta fútil, provisional, o com se sol dir, líquid. Però és que només podem donar sentit a la nostra vida des d'aquests supòsits. Això deu ser reeixir de veritat.  Aquesta dona s'enfadaria amb mi si li digués que em sento mediocre, perquè era així de prostrats com va trobar els Tapirapé.
 
 Jo, a partir d'ara, la tindré dins del meu santoral particular.  No se m'acut una millor celebració del Nadal.
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari