Follow by Email

dimarts, 31 de desembre de 2013

Som una Noció

                Llegeixo en un llibre sobre la història d’Europa algunes reflexions suggerents sobre el naixement del sentiment de pertinença nacional.  En la història de la humanitat és un fenòmen relativament recent, inflamat sobretot amb la revinguda del Romanticisme el segle XIX. Però fins passada l’edat mitjana, hi havia un sentiment d’identitat més o menys confús a la ciutat, vila,  a la comunitat que estaven sota el  mateix jou, i la identificació amb els que parlaven la mateixa llengua, i finalment a la Cristianitat en general. Tot plegat amb el sentiment predominant que la vida era un trànsit feixuc cap el cel o l infern, durant el qual amb prou feines es podia malviure. Això demostra que la nació no és inherent a cap vall, muntanya, riu o mar, només existeix en el cap de les persones, i en aquest sentit, es propi afirmar que al capdavall,  és una noció (sinó no s’entén el naixement de moltes nacions Africanes que no tenen cap lògica cultural ni sovint geogràfica).
                Tot això em ve al cap ara que entrem en un any en que celebrem dues efemèrides molt significatives. Una és el 300 aniversari de la  desfeta del 1714 i la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons, i l’altra els 100 anys de l’inici de la primera Guerra Mundial. Quin sentiment amarava als habitants de Barcelona d’aquella època? Hi ha un biaix dificilment evitable, de llegir la història a la llum del moment present, i idealitzar un passat que si els que el varen viure aixequessin el cap, probablement ens mirarien com éssers dotats d’una notable fantasia. No manquen exemples fins i tot molt actuals d’afirmacions en aquest sentit, ridículament tendencioses. Jo penso que el 1714 crec que es lluitava més per negació, és a dir, pel que no es volia ser, que per afirmació positiva. I penso que en gran mesura, el sentiment nacional neix d’aquesta consciència identitària per oposició a allò que no es vol ser o es viu com una imposició.
                Però aquest sentiment ha evolucionat fins l’aberració, quan s’ha alçat a la Nació més enllà de les persones  i sublimar-la com un ens suprapersonal al qual es deu devoció fins el punt de d’exigir les vides dels seus habitants. Aquí és on enllaço amb el 1914 i l’espantosa hecatombe que va suposar, de la que a diferència del 1714 n'hem pogut encara conèixer testimonis de primera mà. Es va conjuminar l’orgull nacional malaltis, que negligia el valor de la vida individual, amb l’avenç tècnic. L‘esperit decimonònic i la tecnologia del segle XX. El resultat va ser una guerra d’extermini massiu, anònim, mecanitzat, cruel, res semblant al que la humanitat havia pogut viure abans. Aquest record hauria d'immunitzar-nos contra xovinismes de qualsevol origen. 

                I ara em planto en el present. Si el concepte Nació mereix algun respecte, només pot ser quan es posa al servei de les persones que hi viuen, i de rebot, a la resta del món. Quan és veritablement cultura en el sentit més autèntic. Només amb aquest concepte entre cella i cella tenen raó de ser referèndums i intencions independentistes. Perque, al cap i a la fi, és una cura d’humilitat recordar que només som una Noció.

 I feliç 2014. 

Cap comentari:

Publica un comentari