Follow by Email

diumenge, 6 de juliol de 2014

Kinshasa

A Kinshasa els pardals són de color blau cel. També n'hi ha de marrons com els nostres, i grocs com canaris. La vida pren formes inversemblants, sempre sota un disseny bàsic, amb una creativitat esbalaïdora. Hi he arribat a l'inici de l'època seca, i relativament freda. M'ha agafat desprevingut, esperava xafogor i en canvi m'he topat amb una agradable temperatura primaveral. I encara no he vist el mític riu Congo, tot i que el tinc només a uns 500 metres. Avui m'hi deixaré caure. Només he pogut vagarejar entre els carrers de la comuna de Kinantambo, on està la seu de Médecins du Monde, i el centre obert que tenen per acollir noies que viuen al carrer. Carrers que en la seva majoria semblen haver estat bombardejats recentment, amb forats que són vertaders cràters.
 La ciutat, bàsicament, té tres àrees. Un centre sumptuós a la vora del riu, on estan les ambaixades i una minoria escandalosament rica, un cinturó al voltant de classe mitjana, i finalment una extensíssima corona on habita la major part dels 10-12 milions d'habitants, ningú sap del cert el número, fet de quasi-barraques que sembla que es recolzin les unes amb les altres. Alguns barris estan prohibits per algú de pell blanca sino va ben acompanyat. Com en moltes ciutats de països que es fan dir de low o middle income countries, algunes zones estan literalment fora de la llei i del control de govern. Tot i així, pel treball de camp que he de fer m'hi hauré de deixar caure, sempre ben acompanyat, és clar.
 He mirat un mapa de la República Democràtica del Congo, i és abassegadora la vastitud del país, amb àrees immenses on no hi ha reflectida ni una trista carretera ni poble. I enmig el riu Congo que s'enrosca com una ciclòpia serp feta d'aigua. Crec que havia llegit molt del país, a més de la clàssica novel·la de Joseph Conrad, El cor de les Tenebres, també un corprenedor assaig sobre l'època de Mobutu Tse Tse Seko, Tras los pasos del coronel Kurtz, a més de les cròniques de Ryszard Kapuscynsky. Així, a primera impressió, és el país de l'àfrica que més m'abassega. Ja va néixer sota l'ombra de la malastrugança, quan Leopold II, rei dels Belgues, el va convertir en finca personal (una finca de 10.000 quilòmetres quadrats) i camp d'experimentació de les més diverses atrocitats colonials fins que Roger Casament ho va denunciar públicament. El mateix que va acabar afussellat pels anglesos com a presumpte instigador d'una revolta irlandesa. Si en voleu saber més d'aquest episodi llegiu el llibre El sueño del Celta, de Vargas Llosa. I no diguem el tèrbol procés d'independència culminat amb l'assassinat de Patrice Lubumba, ara ja se sap que amb el beneplàcit/col·laboració dels belgues i els Estats Units. Els esgarrifava l'idea d'un país d'aquesta extensió i amb el seu potencial caigués sota l'ègida del bloc soviètic. Encara que l'alternativa va ser l'ensalçament del Mobutu, un règim atroç que va portar fins les darreres conseqüències el terme cleptocràcia, el govern dels lladres. Sabeu també que el Che Guevara hi va fer una breu estada guerrillera? Sembla que es va exasperar de la indolència revolucionària dels seus germans africans, i va desistir per acabar finalment a Bolívia. El seu somni d'inflamar el món amb dotzenes de Vietnams es va apagar per si sol.
 No m'estendré més. Ben aviat, escriuré més impressions.

                                                              Uraeginthus angolensis

3 comentaris:

  1. I se sap perquè son blaus? mengen alguna cosa diferent?

    ResponSuprimeix
  2. Pintura titanlux? Ni idea, per la mateixa raó que els canaris són grocs i la puput ataronjada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El pitjor és el color del poble és miserable i nosaltres som responsables i ens sentim privilegiats

      Suprimeix