Follow by Email

dissabte, 26 de juliol de 2014

Realisme màgic Africà

 M'havien avisat que el Congo és un país sotmès a una mena d'embruixament, però no és fins ara, al final de la meva estada que ho començo a percebre clarament. Aquí tot és possible, fins i tot allò inimaginable. Sota les situacions més tremendes i aspres opera una lògica desconcertant que fa que tot, d'alguna forma incomprensible, funcioni sovint d'una manera inesperada, còmica a vegades. Els Kinoises, com s'anomenen els habitants de Kinshasa, diuen on se débrouille; ens espavilem. 
 Fa dos dies vaig tenir l'oportunitat de visitar la Pressó Central de Makala, gràcies a una monja catalana que es dedica a buscar dossiers perduts de pressos i aconseguir que siguin alliberats. Si, és així mateix. Ni Kafka ho podria haver escrit millor. Persones corrents que venen dels pobles allunyats de l'interior per fer una mica de mercadeig amb peix salat o rampoines, detinguts de forma arbitrària i que van a petar a la pressó sense judici ni saber de què se'ls acusa. El dossier es perd ves a saber on i passen 5 o 6 anys tancats sense poder donar notícies als seus familiars. I el més sorprenent és que s'ho prenen amb estoïcisme i resignació fins que la monja topa amb ells i amb tossuderia arriba a rehabilitar-los. Si tinguessin diners, de ben segur que el seu dossier apareixeria de forma màgica, m'explica. Quan he entrat al primer pavelló, he temut que jo no fos víctima d'una absurda arbitrarietat també i desaparegués en els seus calabossos, però tot seguit m'he sentit segur i fins i tot acollit. Qui em feia de Virgili era l'antic capità de la Guàrdia Personal del president assassinat Kabila (el que va derrocar Mobutu), ara condemnat a perpetuïtat. 
 La pressó no és el que m'imaginava. Té uns espais exteriors molt amplis, un camp de futbol on els diferents pavellons juguen una lliga pròpia (cada pavelló té el seu equip i juguen descalços o només amb mitjons darrera una pilota recosida), i horts amb els que complementen la magra dieta. Hi ha un programa de la Creu Roja internacional per tractar la malnutrició crònica que pateixen part dels pressos. Allò més espectacular és l'organització interna de la pressó. No hi ha guardies, només a l'entrada i a l'exterior. A dins, els mateixos pressoners s'organitzen entre ells, hi ha els que són designats com a infermers, els guardes, el secretari i el governador de cada pavelló, amb una disciplina que xoca amb el caos que governa a l'exterior. Saben que si no s'organitzen, no sobreviuran i tots volen sortir-ne en condicions. Fins i tot hi ha un tribunal intern compost pels mateixos pressos amb una cort de jutges, que té els seus propis dossiers i les seves lleis per jutjar els problemes o infraccions que hi puguin haver. I sospito que aquí no perden els dossiers.
 També hi ha un jerarquia a la pressó, en un sentit constructiu, no pas mafiós. A al cúpula està l'antiga guàrdia personal del president assassinat Kabila, que els van utilitzar de boc expiatoris segons m'assegura la monja per amagar els veritables responsables.  L'antic capità és un home molt intel·ligent, amb estudis universitaris, culte, rialler que fa 13 anys que està tancat amb una sentència inapel·lable a perpetuïtat, llueix un rellotge daurat i té un smartphone que utilitza sense impediments. Els pressos es posen firmes al seu pas i es treuen la gorra per saludar-lo marcialment quan passa pel davant. Actua però amb la potestat benèvola d'un pare, vigila que els malalts siguin atesos i tot estigui en ordre. I jo el segueixo al darrera. La monja, per facilitar-me l'entrada, ha explicat al guàrdia (el de veritat de l'entrada) que jo era un capellà. Ves per on, pensava que si algú em demanés la confessió estic segur que la bona voluntat la faria vàlida. Al Humphrey Boggart li va ocórrer en una pel·lícula on es va haver de disfressar de missioner a la xina, no en recordo el títol.
 El capità m'ha explicat la seva peripècia personal digna d'una pel·lícula, des de la guerra revolucionària fins les peripècies com a íntim de l'antic president. Un personatge fascinant, tret d'algun llibre que encara està per escriure, he pensat. M'he passejat atònit pels pavellons, les gàbies atapeïdes quan han de romandre-hi, des de les tres de la tarda fins les sis del matí. El pavelló dels desnodrits, dels malalts mentals, dels tuberculosos. Arrecerats al terra com sardines en una llauna centenars d'ulls enfonsats em miraven, esboçaven un somriure i em saludaven. Una misèria que es gestiona amb eficiència, cosa que xoca moltíssim un cop vist com funciona en general la ciutat de Kinshasa. Tot plegat m'ha deixat atònit i ha trastocat una vegada més la percepció que tinc del país. Finalment m'he topat amb l'únic pres blanc d'entre els més de 6000 interns. Un xinès que hi acaba d'anar a petar per tràfic d'ivori, cinc anys de condemna. Era la viva imatge de la solitud, assegut sobre una pilona, el cap cot, els cabells negres esbullats i mirant al terra m'ha saludat alçant les mans i li he respost amb un Ni-hao que ha agraït. No sap ni un borrall de Francès, Anglès o Lingala. Un autèntic nàufrag que estaria millor en una illa solitària.
 La frase tot està per fer i tot és possible, pren aquí un sentit molt més extens i divers que el que havia imaginat el Miquel Martí i Pol.






1 comentari:

  1. res a veure amb els hotels amb pensió completa on acaben els nostres polítics corruptes...

    ResponSuprimeix