La setmana passada vaig veure el programa Sense Ficció, en que projectaven un documental sobre la recerca artístico-experimental dels germans Roca, que regenten el que es considera el millor restaurant del món. S'explicava el seu esforç per poder elevar la cuina al rang d'expressió artística, al mateix nivell que la música, el teatre, l'òpera, les arts plàstiques. Amb aquest propòsit van construir una mena de "performance", no sé definir-ho millor, que combinava tots aquests ingredients. En paraules seves paraules seves, la seva ambició era portar al límit les emocions, els sentiments, a través de la cuina, de la degustació, acompanyada per l'obertura màxima de tots els sentits canalitzats per l'experiència gustativa, olfactiva, visual i auditiva.
No sóc cap expert culinari, aviso, però d'entrada, i des del punt de vista d'un llec en el tema culinari però crec que amb una certa sensibilitat artística, a mi el documental em va deixar un rastre de vidriosa inquietud. Primer, perquè tot plegat (al marge de les dots culinàries que no jutjo de cap manera), em va semblar un vulgar exercici de sofisticació que no feia referència a cap realitat tangible. M'explicaré. A mi això de l'abstracció per l'abstracció, de deslligar sentiments, emocions, sensacions, d'un punt de referència, d'un marc que trascendeixen però alhora expliquen millor que qualsevol altra expressió (per mi més o menys aquesta és la definició d'art, discutible si voleu, un viatge d'anada i tornada), em fa d'entrada basarda i en segon lloc em pot arribar a repugnar. No crec en un tal deslligament, i em sembla un enrevessat exercici de bombolles de sabó, tant elaborades com vulgueu, que només deixen un rastre d'incomprensió i en el meu cas perplexitat que finalment desemboca en buidor. Un art sense transformació interior, i de retuc, sense ambició de transfigurar (i potser transformar), la realitat, no sé exactament que és. En aquest sentit, em va semblar un simple embotiment dels sentits que no porta enlloc, una banalització suprema i alhora sofisticada. No res més. Jo m'acontentaria amb menjar i prou, francament, i això no és un judici contra l'habilitat culinària dels germans Roca, no la sé valorar però segur que compartiria l'admiració mundial.
Si algú té una altra opinió, estic disposat a corregir-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada