No a Facebook

  Ja fa un cert temps em vaig donar de baixa de Facebook i tenia ganes d'explicar les raons d'aquest gest subversiu. He de dir d'entrada que vaig crear el meu perfil perquè era una manera que se'm pogués localitzar, ja sabeu, allò típic dels odiosos sopars dels companys de primària, secundària i tot això, que es retroben gràcies a la xarxa. A part del meu nom, tot el que hi vaig penjar, era fals. Així alguns despistats cada any em felicitaven l'aniversari el 15 de Març. Una data inventada. També les fotos eren impersonals i de temes de natura.

 Dit això, m'embafaven dues coses. Primer, m'importava un rave i m'era insuportable tota aquesta gent que es deien amics meus i m'explicaven foteses. En segon lloc, no suporto que sense el meu coneixement algú es dediqui a penjar fotos on surti i etiquetar-les. La meva imatge és el meu valuós mirall (per bé i per mal) i crec que la gent no ho valora prou (d'aquí que també trobi horripilant això de les selfies). En tercer lloc, la horrorosa banalització del terme "amistat". Algú podria recordar què significava l'amistat per Aristòtil, per exemple? "L’amistat és el vincle recíproc que relliga en profunditat tota comunitat humana". Llegiu l'assaig-divulgació d'Agustí Alcoberro i també avorrireu com Facebook malmet el mot amic.

 Abans de donar-me de baixa també vaig veure la pel·lícula biopic de Marck Zuckerberg, La red,  i si els decerebrats adolescents que pintava són els garants de les dades que allí hi pengi, millor que plegui vaig pensar.

 Però finalment, allò que em va deixar ben convençut és que un cop vaig prémer el botó que m'alliberava d'aquest lligam, va aparèixer automàticament la foto de la persona que per alguna raó havia visitat més sovint a la seva pàgina de facebook, amb el missatge " El teu amic xxxx, et trobarà a faltar, estàs segur que vols donar-te de baixa?". A part que no t'ho posen fàcil ni evident això de poder-se donar de baixa ( i és facilíssim tornar a reconnectar, massa fàcil), em va recórrer un calfred el fet que un algoritme amagat dins d'una distant i freda màquina m'estigués fent xantatge emocional. D'això se'n diu control social, despersonalització, anorreament de la pròpia identitat. I el pitjor del cas és el poder que pot arribar a tenir aquesta institució si un quart de l'humanitat hi està subjecte. Sé molt bé com és de fàcil controlar les voluntats i els capricis sense que se'n sigui conscient, i aquest invent em sembla potencialment monstruós.
 Potser exagero, però el fet és que no cal que us molesteu buscant-me al facebook (si és que a algú li interessa buscar-me enlloc). He dit.

PD: Tot i així, reconec la seva utilitat quan es tracta d'institucions, establiments, organitzacions que no entren en el terreny personal de ningú.