Eichmann a Sao Tomé

http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.htmlUn dels llibres que m'he empassat a Sao Tomé ha estat Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt. Fa temps vaig fer una entrada sobre aquesta autora i filòsofa a rel de la pel·lícula que varen fer sobre ella i que giravoltava precisament sobre les seves reflexions a partir de l'experiència d'haver seguit el famós judici de Adolf Eichmann, el cervell de la xarxa de transport de jueus als camps de concentració durant el nazisme, segrestat a l'Argentina pel Mossad, jutjat a Jerusalem, condemnat a mort a la forca i les seves cendres escampades pel mar. http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.html

Annah Arendt va elaborar una tesi que va ser molt polèmica aleshores, ja que apuntava a la línia de flotació de l'argumentari per jutjar aquest criminal. La tesi precisament, excloïa en certa mesura la responsabilitat personal del Eichmann durant el seu criminal exercici i que quan deia que només obeïa ordres era ben veritat. Ella, a aquesta claudicació del pensament crític, de la raó, la va batejar com la banalitat del mal. Es pot dir que al Eichmann li va tocar per guió fer aquell paper, com li hauria pogut tocar a algú altre que estava en el lloc oportú i en el moment adequat, i simplement el va seguir fil per randa tot apuntant-se al corrent general que va segrestar la societat alemanya durant tretze llargs i obscurs anys. És una pregunta que ens inquieta encara com aquesta societat va poder ser el niu d'aquest monstre, però la història del Eichmann ens dona algunes pistes. Per cert, memorable l'epíleg final del llibre.

 Aquest exemple em fa pensar si no vivim immersos en moltes altres banalitats, potser no tant pèrfides, o ves a saber. I com aleshores resulta políticament incorrecte atrevir-se, encara que sigui amb el risc d'equivocar-se a assenyalar-les. Ni tan sols a comentar-les. Penso per exemple en aquesta associació que ha intentat passejar un autocar taronja amb el missatge que molt alegrement s'ha titillat de transfòbic. Els nens tenen penis i les nenes vulva. Un examen amb detall de les seves raons no ens hauria d'espantar ni provocar reaccions exagerades. Al marge de qualsevol credo religiós argüeixen un clàssic de la filosofia, el dret natural que disposa que les coses estan fetes per un objectiu i que el relativisme pot covar qualsevol monstruositat. No ens hem permès parar a reflexionar en el missatge de fons, i discutir serenament si el podem salvar sense que pel camí hagi d'estigmatitzar-se ningú, ni els de hazteoir ni els transexuals. A Londres hi ha el speaker corner, on qualsevol es pot pujar a una tarima, o una cadira o a peu pla i defensar a viva veu el que més li plagui. Jo hi he escoltat imans anunciant convençuts que el destí de tots plegats era convertir-nos al islam i ser uns barbuts amb xilaba. O que l'evolucionisme és un frau. I no passa res. Cadascú s'abaixa del tamburet i continua les seves vides.

En tot cas, els motius de fons poden amagar una veritat que si no apreciem ens pot fer derivar a nosaltres també cap a la banalitat.