Follow by Email

divendres, 21 de setembre de 2018

TransNamib

 La guia de la Lonely Planet sobre Namíbia està escrita amb una condescendència i superficialitat irritant. No sé si és problema de l'autor o del traductor o d'ambdós.  Com a mínim és útil a nivell pràctic però més val no prendre's al peu de la lletra les impressions i recomanacions. Parla molt malament del tren a Namíbia, que no val la pena i triga molt a arribar a les poques destinacions que té. Això darrer és cert. Però he decidit no fer-li cas. Vaig agafar el Transnamib a Windhoek, la capital, cap a Kelsmanhoop, al sud del país, amb la intenció d'arribar-me a Lüduritz, encara no sabia com. L'estació del Windhoek, d'entrada, ja és un viatge en el temps. No deu haver canviat res els darrers 50 anys però a més no es veu vella. Com si l'haguessin restaurat, amb els vells panells on indiquen els horaris amb pòstics de cartró i un rellotge que sembla sortit d'un antiquari. El tren seria semblant a un rodalies nostre dels anys setanta. He entrat al vagó, que romania solitari sense màquina ni res, com si l'haguessin abandonat a l'andana. A dins fa aquella olor de cuiro i moqueta impreganda de tabac que ja havia oblidat. He comprat un bitllet de primera, però no feia cap diferència amb el de segona. He comptat tres persones. M'esperaven 12 hores de viatge en una butaca dura i un vagó ombrívol. Així que quan ha passat el revisor, un home amb poca feina pel que veig, li he demanat si podia passar als camarots individuals. Ja se sap, encara visc dels escrúpols llunyans que em fan rebutjar de forma instintiva els luxes. Per poc menys  d'un euro al canvi he pogut instal·lar-me  en u mcamarot per quatre, però jo tot sol, i estirar-me al seient cobert amb quatre peces de roba d'estiu. La nit m'ha sorprès fresca, fins i tot freda. Uns quants sotracs, i la màquina dièsel s'ha ensamblat junt amb una corrua de vagons de mercaderia. No hauria tingut cap mena de sentit transportar-nos a la mitja dotzena de passatgers només. I ha arrencat, puntual, i pausadament, trencant la nit de la sabana on s'intuïen els arbusts i les acàcies en un país que, essencialment, està quasi buit d'habitants. M'he endormiscat al bressol del sotragueig del tren, fins que pel finestral ha esclatat una imponent albada. Fins arribar a Kelsmanhoop, amb la mateixa impressió que si fos una localitat del far-west.


Cap comentari:

Publica un comentari