Glòria

 No ha estat massa afortunat de batejar el temporal que ens està encara fuetejant com a Glòria. No ha tingut gaire de gloriós, més aviat té tot l'aire d'un càstig diví. Jo li hauria donat un nom més tràgic o de mal auguri, d'arrel clàssica: Antígona, Medea, Ariadna, Helena. Ahir, el dia més dur pel que fa al vent, em vaig acostar al front marítim de Barcelona. L'espectacle era abassegador i infonia aquell estat d'ànim que ens resulta tan estrany fins que no l'experimentem, de manca de control, que les circumstàncies ens puguin sobrepassar i hom esdevingui un pelele impotent a mercè dels elements que ens colpejaran impotents en qualsevol moment. La mateixa sensació que he tingut quan he pujat al caire del cràter d'un volcà actiu. La fúria dels elements que es manifesta, amenaçant, amb una indiferència total a la meva presència allí.  Les onades espetegaven amb un brogit insomne, l'aigua s'arremolinava en cúmuls d'escuma i les gotes d'aigua, impulsades pel vent arrauxat, colpejaven com grava contra la cara.  Les palmeres, descabdellades com bruixes histèriques amenaçaven de sortir volant en qualsevol moment. I de fet, ja n'hi havia alguna decapitada i branques de pins llençades al terra, ones sobrepassant els dics dels ports com géisers i que arribaven a llepar el passeig marítim. I tot emmarcat per un cel d'una grisor tenebrosa i el brogit (quasi bramul) incessant que semblava néixer d'un abisme marí.  Només els gavians, trescant amb una sorprenent perícia entre el vent, semblaven adequar-se a les circumstàncies.

 Aquest matí hi he tornat. El temporal encara és espectacular però l'ímpetu de les onades ha reculat força. Seria ara un temporal fort però no extraordinari (d'aquells que es veuen cada 3 o 4 anys només). Però ha deixat al descobert el rastre d'ahir. Rengleres de detritus formats per una amalgama de restes vegetals, boles de porexpan, compreses, condons, molts palets de xupa-xups, restes de cigarretes, plàstics de diferents mesures i formes, envasos, taps...tota la porqueria que com un boomerang el mar ens torna. Hi ha el rastre d'arena d'onades que han sobreeixit per sobre la barrera de pedra i formigó que guarda el passeig marítim.  I a terra algun pi vinclat, arbres mutilats i una estessa de branques i branquillons per tot arreu. Els més contents són les gavines i coloms que picotegen arreu les engrunes de menjar que el desgavell els ha regalat. I una imatge paradigmàtica i, que podria servir de metàfora, les papereres curulles de paraigües rebentats pel vent (perfectament inútils durant una llevantada, ho hauríem de saber) i els vianants avui treient-ne una previsible fotografia. 

 No sé valorar si aquest episodi anuncia res de més inquietant, la lenta apocalipsi del canvi climàtic, però sí que ha estat un record de la vulnerabilitat en què vivim i que, també, posa en evidència una frivolitat col·lectiva encara més inquietant.