Follow by Email

dimarts, 24 de desembre de 2019

La llibreria del Djoliba

 En algun lloc havia llegit que les lectures de la nostra vida són com un fil conductor, un camí pel qual transitem i que alhora que ens acompanyen, ens porten a d'altres lectures, com si fóssim nens agafats confiadament d'una mà. I cadascú fa el seu itinerari, fins i tot el no lector. En va venir aquesta reflexió quan vaig topar al Djoliba lodge, un allotjament a Niamey que vaig trobar per casualitat construit per una francesa del cos diplomàtic jubilada, que ha decidit esmerçar la seva jubilació en això. Una mena d'oasi en el sentit més ample de la paraula. En una estança extraordinàriament acollidora hi havia una llibreria amb uns quants volums ben endreçats. No era una gran llibraria, parlo potser de 50 o 60 volums. Res d'aquelles biblioteques que alguns autors es vanten de 6000 o 9000 llibres (quan es necessitarien unes quantes vides per digerir-los). Els llibres giraven tots sobre temes o personatges referents al Sahara o el Sahel i a més eren edicions ja antigues, com a molt d'hora dels anys noranta o vuitanta, i algunes de realment vellotes, de mitjans segle passat. Però una ullada sobre aquesta humil biblioteca ja m'ha fet sentir com qui troba un filó, o una porta a un univers apassionant, un nou capítol d'aquest món el qual hagués molt fàcilment passat desapercebut per mi. Evidentment, només he tingut temps de llegir un volum, "Sahara, biographie d'un désert", d'un tal Rognon, acabat el 1986 i que explica la història geològica i climatològica, i en el darrer capítol també esboça l'humana, d'aquest gran desert i els seus encontorns (el Sahel i el Magrib). Tot i està curull de tecnicismes me l'he empassat, admirant la persistència dels homes de ciència en la recerca de la comprensió d'un espai que amaga sota la seva aridesa una història fascinant. Com si provessin de desxifrar un trencaclosques a partir de vestigis, inidicis, datacions, prospeccions geològiques, traces de rius, restes d'éssers vius. Tota una revelació que porta, ineluctablement, a posar una altra mirada sobre qualsevol paisatge que se'ns planti als nassos. I que el fa encara més ric. També he pogut fullejar uns quants llibres, alhora que he pres nota de tots els volums per si tinc esma de buscar-ne algun més, com l'autobriografia d'un tal Thisling, un explorador insigne sembla ser encara viu quan es va editar el llibre el 1989, Edmond Bernus, un antropòleg que es va passar 20 anys vivint amb els Touregs nòmades estudiant la seva cultura, un tal Monod,  reputat biòleg estudiós de la fauna i flora del Sahara i una biografia literària de Charles de Foucault (l'únic del que en sabia alguna cosa), escrita els anys 50 i que en el prefaci fa referència per sopresa meva a Eugeni d'Ors que en aquella època sembla que tenia certa predicació a Europa. Tots aquests personatges obsessionats per una idea, per un subjecte, per un paisatge, que ara ressuscitaven als meus ulls ignorants, havien poblat un univers i potser havien estat populars, i ara semblavaenarrossegat a l'oblit, com les dunes que descrivia Rognon que desdibuixaven les conques hidrogràfiques a mesura que l'aridesa s'imposava al Sahara.  Una altra mena de desert, també necessari potser, que per progressar i transformar-se per donar vida a una nova creació ha d'enterrar i fer morir.


Cap comentari:

Publica un comentari