Follow by Email

divendres, 31 de gener de 2020

1917

Dilluns passat, escapant-me de diverses obligacions, vaig anar al cinema a la sessió de les 10 de la nit a veure la pel·lícula 1917.  No podia resistir més de deixar passar el reguitzell d'excel·lents films, segons les crítiques, que s'han anat estrenant les darreres setmanes i aquest era una prioritat. Pel tema, la Primera Guerra Mundial, i per la tècnica cinematogràfica que tothom ha lloat. És un sol pla que transcorre en temps real, excepte una pseudo-elipsi que es correspon a un temps d'inconsciència del protagonista. I no, no ha defraudat encara que no m'he atreviat a anar acompanyat per ningú perquè no és una pel·lícula per tots els gustos. No hi ha una trama concreta, el muntatge és peculiar i és molt violenta. Un viatge a l'horror de la guerra però centrada en primer dues, després una, persones concretes, éssers engolits en l'espiral de l'horror que fan un viatge que tindria aires de periple iniciàtic. El director i guionista, Sam Mendes, utilitza també unes imatges molt poderoses amb contingut simbòlic que emmarquen, realcen, l'absurd de la guerra. La pel·lícula comença i acaba igual, en un prat florit presidit per un arbre sota el qual el soldat que anirem seguint tota l'estona s'ajeu. El director juga amb mestria amb aquests contrastos, la bellesa plàcida de la natura primaveral (es tracta d'abril del 1917), amb els paisatges escorxats per les bombes i la metralla. Una altra cosa que em meravella d'aquests films és la verosimilitud des escenaris, de la mort, de l'horror, els cossos rebentats, la terra triturada. És un cant a l'espant que l'home és capaç de crear de forma col·lectiva, però també a la supervivència individual, de l'home concret que no sap ben bé perquè fa el que fa però a la seva manera troba la pròpia salvació.
 L'única crítica que se m'acut és que els pocs soldats alemanys amb els que s'arriba a creuar el nostre prota (a tots els matar, sigui amb un tir o escanyats), els descriu com anònims, una mica bestials i traïdos. Traspua aquí el prejudici atàvic, i comprensible, de les històries escrites pels vencedors que tendeixen a reduir a l'enemic en un dolent sense matisos i que ens fa suportable que se'l liquidi. Tot i que comparat amb la Segona Guerra Mundial, les narracions i els films de la  Primera són més rics i molt més equilibrats. Recordem el llibre i pel·lícula "Sin novedad en el frente" o un llibre que a mi em va impressionar d'un soldat alemany i del que en vaig fer esment en aquest bloc ja fa temps, "Parte de Guerra", de Edlef Köppen. Probablement perquè malgrat tots els esforços dels vencedors la bogeria absurda que va desencadenar la Primera Guerra Mundial va afectar per igual tots els contendents, mentre que a la segona la divisòria entre bons-dolents era, aparentment, més clara. Perquè no s'ha fet prou esment de les atrocitats que van ocórrer en tots els bàndols. I que ens duu a la conclusió que, en tota guerra, només hi ha perdedors i que com en qualsevol tragèdia, només ens podem salvar, preservar la dignitat, a nivell individual. 


Cap comentari:

Publica un comentari