Follow by Email

dimecres, 15 d’abril de 2020

Paisatge durant una epidèmia

 Fa un cert temps vaig publicar un article al diari ARA titulat Paisatge després d'una Epidèmia, una visió particular del brot epidèmic de Ebola que va assolar l'Oest d'Àfrica fa quatre anys, més o menys. I que aleshores poc podíem imaginar que alguna cosa semblant ens pogués ocórrer a casa nostra. L'epidèmia del COVID-19 no ha passat, encara cuejarà molt de temps, però les impressions ja són inesborrables. Vaig poder fer un estrany trànsit des de la República Centre-Africana fins a Barcelona, vivint amb cert estupor i des de la distància l'inici del confinament i l'estat d'alarma i experimentant la solitud de l'aïllament a la RCA que vaig salvar pels pèls. I un cop tornat, vaig col·legiar-me de nou de forma exprès per poder posar-me en circulació. Al cap i a la fi sóc un professional de la salut. Ves a saber per a què em podien reciclar. He anat a raure a l'Hospital Can Ruti, més precisament a la Fundació Guttmann, l'hospital de rehabilitació i atenció sobretot a lesionats medul·lars adjacent, que s'ha convertit en una unitat perifèrica (la meitat dels llits ara estan ocupats per la COVID-19), i a més s'ha habilitat el gimnàs com una unitat hospitalària més amb 75 llits. Per sort encara no ha calgut utilitzar-la, la pressió a urgències de pacients amb COVID-19 ha baixat dramàticament tot i que les UCIS continuen molt plenes, sobretot tenint en compte que s'ha quintuplicat o més la seva capacitat. Ara creuem els dits que aquest desconfinament no porti amb ell una nova allau de pacients.
L'experiència és extraordinària. Al costat del drama humà continu de la malaltia i la prostració, s'han creat equips mèdics fets ad hoc, compostos per pediatres, residents de neurologia, i rehabilitadors (per exemple) o un reumatòleg i un metge de família, perfectament organitzats i aprenent en un temps molt curt el maneig de pacients que fins aleshores escapaven al seu àmbit. En general, a més de l'afectació del COVID-19 (una pneumònia que es pot complicar amb una plèiade de manifestacions sistèmiques que ens han sorprès a tots), molts pacients tenen altre malalties prèvies (els més afectats són la gent gran), cosa que dona més complexitat a cada cas. I jo mateix he arribat a calçar-me el fonendoscopi (i tot l'equip necessari de protecció individual, el famós EPI) i recuperar com un trasto vell que s'havia omplert d'una pàtina de pols els antics coneixements de clínica i incorporar-ne de nous amb una rapidesa sorprenent. Allò que encara fa més fascinant aquest exercici és com amb en tant poc temps s'ha pogut organitzar aquesta resposta on cadascú tapava les mancances dels altres, no ha faltat imaginació i autonomia, sobretot dels polítics, i on ha imperat el tracte exquisit entre professionals, cadascú enriquint des de la seva especialitat l'abordatge als malalts. De cop, ens sentim tots metges amb el sentit més ple de la paraula, però també víctimes de l'estrés i l'estupor d'un fenòmen que no havíem pogut imaginar. Ara, un mes llarg després que tot hagi començat, es nota que l'empenta inicial dona lloc a una inèrcia i cert cansament, i fa adonar-se que tot aquesta empenta  pot començar a degenerar. Tant en el personal com en els confinats. Mentre, es donen unes transformacions també fascinants, que no sé si són canvis en la percepció de l'entorn com si el món es dibuixés de nou. D'entrada el so dels ocells que cada matí m'acull quan surto al carrer. Es nota que s'han fet més insolents. Tancant els ulls em semblaria entrar en un bosc. Els edificis tenen un cert aire d'abandonament i permeten imaginar com seria el procés de recuperació de la natura si tot d'un cop desapareguéssim (de fet, n'hem fet un assaig general). No hi ha res com el refilet d'un verdum i el parrupeig d'una tòrtora en les primeres llums del matí, encara fresc, de la primavera en una ciutat silenciosa. A can Ruti  es gaudeix més del paisatge de la serra de Marina. La ginesta ja llença les flors grogues com pinzellades i als peus es contempla tota l'àrea metropolitana sota un aire estranyament lúcid i quiet. També canvien altres paisatges, més inquietants, més interiors. El COVID-19 és una mena de terratrèmol que no s'atura, que tot d'una ens fa sentir insegurs sobre la mateixa terra que trepitgem, fràgils i sobrers davant la seva acció impassible, al cap i a la fi indiferent a tota la parefernàlia que hem muntat. I això també ho fa tot francament ridícul, diria que grotesc, davant un espectacle tant magne que posa de relleu la nostra finitud i la indiferència de la naturalesa per la dèria humana. Com deia algú, aquesta epidèmia ens ha convertit en caricatures. Tot es cobreix d'una certa pàtina d'absurd. En un impagable curs que vaig fer a Pisa, aquestes situacions posen al descobert les costures d'una societat, les febleses i misèries. És evident pel que fa al sistema sanitari. A nivell social i psicològic també és cert. Tot allò que ens era central ara sembla mesquí i algunes coses tan ridícules com els tripulants del Titànic que s'esmerçaven a mantenir el decòrum durant l'enfonsament. No sé si li passa a algú més, però a mi ara tot em sembla una mica fals com si hagués viscut dins d'una tramoia.  Només cal citar les seccions d'esports que estan derivant cap el patetisme. Dona què pensar que es faci notícia d'autèntiques burrades i confirmen la meva intuïció que no estem informats, només distrets. A mi em recorda un conte molt oportú de Edgard Allan Poe, La mort de la màscara roja,  on la mort irromp dins un castell on s'han refugiat els nobles d'un reialme fent festa mentre a fora una epidèmia rabejava i els sorprèn a tots pobres i tan despullats com qualsevol altre, malgrat un vell carilló situat en una habitació on ningú volia entrar que provava de recordar-los que no tenien on amagar-se. Per això no hi entraven. Ves a saber, el coronavirus potser ja feia temps que rondava fora dels nostres murs de tota mena i no volíem sentir els retombs del carilló. Ara és la mort que ens ronda, ho hem sabut cada vegada que un conegut directe o indirecte ens ha deixat. Jo ja els puc comptar amb tots els dits de la mà, afortunadament cap de massa proper però sí algun conegut. El paisatge que coneixíem, el paisatge humà,  canvia com un bosc cansat en què una invisible serradora va tallant aquí i allà vells arbres que cauen amb estrèpit. Encara que siguin personalment llunyans però que significaven molt o poc: una antiga mainadera, el pare d'uns vells coneguts, la mare d'aquell altre, un cantautor que ens havia acompanyat tant de temps i que apaga la seva insubstituïble veu per sempre (el Luis Eduardo Aute, encara que pel que sé ja portava molt malalt feia mesos). Però no deixa de ser una acceleració del que ja passa habitualment, però amb un punt molt inhumà perquè no podem ni acompanyar ni despedir com voldríem. Un mal dol.  Hi ha una imatge de la República Centreafricana que em ve de forma recurrent aquests. Quan estàvem vagarejant cap a l'interior del país, en un dels eixos que portaven a Bouar al Sud-Oest (justament quan s'estava congriant tota aquesta tempesta sense que jo ho sabés), passaven regularment per l'atrotinada carretera camions carregant troncs d'arbre, uns colossos extrets dels boscos equatorials del sud del país, destructors del paisatge camí cap a Camerún per ser embarcats ves a saber a quin racó del món. Era quasi violent, com si ara em recordés que l'arrel de tot això no deixa de ser un desequilibri, la resposta a una agressió contínua a la terra, un problema finalment ecològic i profund que, definitivament,  provocarà el ridícul definitiu. Tot fa tèmer que al final de tot plegat, ni tan sols ens atrevim a pensar i raonar d'una forma diferent com alguns amb il·lusió il·lusa diuen, com si visquéssim segrestats per uns immutables dogmes econòmics que contrasta amb una època que es creu lliurepensadora. Ja veurem...





Cap comentari:

Publica un comentari