Stalingrad

  Stalingrad és el títol concís d'un llibre que m'acabo de llegir. L'autor és Vassili Grossmann, el mateix autor de Vida i Destí. Vaig sentir no sé on que els grans escriptors, aquells que continuaran essent llegits mentre hi hagi homes i no gilipolles habitant aquesta terra, són una mena d'escollits, il·luminats. Vassili Grossmann n'és un, en l'estela, sense exagerar, de Tolstoi. Com és possible que siguin capaços de crear una plèiade tant  extensa de personatges tan creïbles, forjar autèntics universos, habitar alhora tantes consciències? Un misteri davant del qual em rendeixo. 

 El llibre, un totxo de quasi mil pàgines, m'ha fascinat tant que em cremaven els dits quan no el tenia entre mans i això que no em faltava feina. He de confessar que tota la literatura referent a la Primera i Segona Guerra Mundial m'ha atret sempre com un fanal a un borinot.  I particularment tot allò que passava al front de l'Est, on realment es varen jugar les garrofes del conflicte. La dimensió del conflicte en aquesta part empal·lideix qualsevol altre front. Un dels efectes més curiosos de tot plegat és que l'imaginari col·lectiu de la Segona Guerra Mundial està poblat per les gestes de l'exèrcit americà, el desembarcament de Normandia, la marxa sobre Sicília i tota la pesca. No ho menystinc, hi ha pel·lícules extraordinàries (ara mateix penso en Patton i en Salvar el Soldat Ryan, per exemple). Però la petja cultural no es correspon ni de lluny amb la dimensió relativa que varen tenir tots aquests fronts. Tot plegat era una atrocitat, mirem on ho mirem. Però això del front de l'Est escapa a tota comparació. 

En un altre llibre fascinant titulat Les Benignes, de Jonathan Littell, el protagonista comença enumerant en xifres el nombre de morts per dia, per minut, que ocorrien en el front de l'Est. Una festa macabra. I no només era una qüestió quantiativa, sinó la naturalesa de la guerra en aquell costat que explicava que al final de la contesa els alemanys es delissin per fugir cap a l'Oest con si els americans fossin una mena de salvadors. Una batalla establerta en la lògica d'exterminar-se mútuament, una atrocitat contínua  de dimensions descomunals tant en l'espai immens en que ocorria com en la quantitat de gent que hi estava sotmesa i que, malaurdament no dona el joc per l'edulcoració, l'heroïsme banal que sovint impregnen les pel·lícules occidentals. Per això ens deixen garratibats els pocs exemples de cinema verídic que hi ha del front de l'Oest. Fa poc vaig descobrir una obra mestra del cinema, titulada Vine i veuràs, del 1985 (títol extret d'uns versicles de l'Apocalipsi), i etiquetada com l'obra mestra definitiva de la filmografia de la Segona Guerra Mundial. Sabent una mica del tema, crec que és impossible filmar res honestament en aquest escenari del front de l'Est sense transmetre el més absolut horror com ho fa aquesta pel·lícula. L'autor de Les Benignes mateixes, com va passar amb el director de Vine i Veuràs, un tal Krímov, van passar un autèntic stress post-traumàtic després de parir aquestes obres perquè l'honestedat tenia aquest preu.  Krímov no ha tornat a filmar mai més res. I alguns actors en va ser l'única obra fílmica en que van participar. 

Tampoc aquí vull menystenir un parell més d'obres mestres fílmiques ambientades també en el front de l'Est, El pianista de Roman Polansky i La Llista de Schindler de Steven Spielberg (que ho esguerra sempre amb finals heroico-edulcorants), però els directors no arriben a implicar-se personalment, potser perquè les pel·lícules tampoc ho reclamen, com en Stalingrad, Les Benignes o Vine i Veuràs. 

Tornant a Stalingrad, allò que me la fa fascinant és que el nucli de la novel·la no és la batalla en si mateixa. De fet, les escenes de batalla en la ciutat màrtir ocupen ben poc espai. Es centra sobretot en les setmanes prèvies a la famosa batalla reseguint una petita tropa de personatges, la majoria amb algun vincle comú entre ells, navegant en les seves emocions, aprehensions, sentiments. És a dir, el llibre aconsegueix immergir-te en l'atmosfera, en allò que vivien i sentien els homes, dones i nens, durant els dies que van precedir i començar la gran batalla. El llibre s'acaba, precisament, quan tot just ha començat el ball de bastons. Però no pretén res més. I ha fet allò que hi ha de més difícil, comunicar-nos l'esperit de l'època i per tant, en certa manera, immortalitzar-la. Ho repeteixo, qui ho llegeixi d'aquí cent anys si la nostra capacitat lectora no se'ns ha atrofiat a cops de tweet i whatssapp, ho podrà sentir igual.

Un altre dia m'agradaria escriure sobre què va significar aquesta batalla, tant per la resolució del conflicte com en l'imaginari col·lectiu de la Unió Soviètica, la seva mateixa pervivència, la percepció del conflicte dels russos, però ho faré un altre dia. Em quedo només amb una reflexió, si passegeu per la història de la mà d'aquestes fantàstiques obres, potser aprendrem a portar amb més paciència i posant un pessic d'esperit de sacrifici en les circumstàncies pandèmiques que estem suportant.  Això que ens passa és un acudit, comparativament parlant, creieu-me. Ens ajudarem a tots plegats.