Follow by Email

dissabte, 27 de febrer de 2021

Cobra massa el Lionel Messi?

  Fa unes setmanes es va filtrar el contracte del jugador de football Lionel Messi. Si no recordo malament cobra uns 138 milions d'euros per temporada, al marge del que pugui rebre a través de drets d'imatge, publicitat etc. etc. De forma tendenciosa, es va plantejar la pregunta òbvia de si mereixia cobrar això. Des de la meva ingenuïtat, jo em faig una altra pregunta, i és perquè algú necessita aquesta picossada de milions cada any? A mi se m'acaba la imaginació ben ràpidament només de provar d'inventar-me en què em gastaria tal quantitat de diners, obres benèfiques a part. Però resulta que la resposta no pot ser tan simple. Poc després van entrevistar a l'economista Xavier Sala-i-Martí sobre aquesta qüestió i a més de criticar àcidament la poca cultura econòmica dels que varen sucar pa fent el reportatge, va explicar la lògica subjacent a un sou d'aquesta magnitud. Tot plegat es redueix a posar mesura al que estem disposats a pagar per un bé qualsevol, entenent bé no en el sentit benèfic de la paraula, sinó qualsevol cosa que volguem gaudir, tenir o posseir. Si estem disposats a pagar això és perquè el que ens reporta s'ho val, i punt. Posava l'exemple del que un culé estava disposat a donar per un gol de Messi contra el Madrid en el darrer minut de partit, a partir d'una observació empírica. Alguns donarien el sou mensual. A partir d'aquesta observació va concloure que, fent uns simples càlculs i amb l'analogia del que paguem de mitjana per un cafè a un bar qualsevol, el retorn del Messi mereix un sou centenars de vegades més elevat que aquests 138 milions. La meva imaginació, doncs, ja es troba amb el mateix topall de quan prova de capir les unitats de mesura cosmològiques. S'escapen fins perdre tot sentit. A mi, per qui l'economia és el més semblant a la Nigromància, em fa pensar que hi ha alguna trampa en tot plegat. El Xavier Sala-i-Martí, de qui admiro la seva capacitat de documentar-se, té una aproximació descarnadament pragmàtica de l'economia. El que val al final és que es generi riquesa i que aquesta repercuteixi en un benestar material de tota la societat alhora que es pugui evitar que la pròpia dinàmica de generació de riquesa, basada en el desig i el lucre sense mesura, no boicotegi el mateix sistema. Una vegada va afirmar que ell no feia judicis morals, que això era cosa d'eclesiàstics o teòlegs, i només l'interessava aquest aspecte pecuniari. Aquí hi ha alguna trampa, he pensat. I és que si tot es basa en el desig que en tenim, només cal modular-lo per atiar-lo i així atiar-ne el preu. Recordo un gag de fa molt de temps com un home, amb la intenció de fer una performance crítica amb aquest sistema, va crear uns tuppers que quan es tancaven ja no es podien obrir mai més, fent-los absurds. Van tenir un èxit aclaparador i es van vendre com els kikos. 

 La lògica liberal-capitalista té aquesta una capacitat perversa de transformar l'essència de les coses i, finalment, pervertir-les, corrompre-les. És allò de confondre preu amb valor. Quan a tota cosa se li pot posar preu, es desdibuixa allò que la fa valuosa de veritat i és una propietat immutable. Quan val una talla d'art gòtica? Un capitell romànic? Una pintura de Sorolla? Són preguntes que no tenen cap mena de sentit. El que n'estigui algú disposat a pagar? I el Messi, i un gol de Messi? Al cap i a la fi estem parlant d'un xicot amb serioses dificultats d'expressió oral i m'esgarrifa pensar el nivell d'expressió escrita que pot tenir. I malgrat tot cobra una picossada de 138 milions d'euros a l'any. Perquè estem disposats a pagar-ho, res més, i en canvi no estem disposats a pagar més als mestres, a la sanitat pública, els impostos que ens pertoquen, que tenen un valor infinitament més elevat. 

 La retòrica neoliberal ha promogut l'enriquiment sense límits com un fet d'allò més normal. No ens escandalitza que algú acapari milions d'euros i, per exemple, no s'arribin a cobrir les beques menjador. Els arribem a admirar i adular fins el punt que preferiríem tenir un fill amb les qualitats del Messi al preu de ser un analfabet funcional (no és el meu cas). 

Tinc un dels llibres de capçalera d'un progessor d'Êtica de Harvard, M. Sandler, amb un títol ben eloquent: Els Límits Morals del Mercat. Tot allò que els diners no poden comprar. Explica molt didàcticament com el fet de posar preu a qualsevol cosa i sense límits la pot corrompre i obrir una espiral molt perillosa en què qualsevol cosa pot derivar cap al sense-sentit, tenir conseqüències profundes que poden anorrear l'individu i la societat. Un exemple ben clar és el concepte llar, el lloc on volem créixer i viure com individus, on ens arrelem i ens refugiem, reduït a un simple objecte de transacció i especulació. Tot això només pot dur a una societat desarrelada i, finalment, absurda.

I encara, si anéssim a referents més llunyans ja n'hi ha per clavar-nos cops al pit, com Sant Tomàs d'Aquina que afirmava que qui té més del necessari per viure, ja és un lladre. I acabo amb un titular contundent de l'Arcadi Oliveres, que fins el final no es possa mordassa. Lionel Messi, que a més va estafar a hisenda, mereixeria estar a la garjola. Però ja sabem que els nostres estàndards morals no ens ho permetran. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada