Els homes i els dies

  Fa unes setmanes vaig anar al TNC i assistir a l'obra "Els homes i els dies", basada en el diari d'un tal Josep Maria Vilaseca de qui reconec que no ens sabia res (sí que en coneixia un, que no té res a veure, que era company meu d'estudis). No sé si era crític literari, filòlego lletraferit en tot cas del món de les lletres que va fer el doctorat Anglaterra i  hi va viure gran part de la seva vida, que es va estroncar als 46 o 47 anys a Londres atropellat per un bus que imagino vermell i de dos pisos. És més o menys de la meva generació i molts dels referents que en surten em són familiars. Breument, és la biografia teatralitzada en forma de monòleg acompanyat per un bon nombre de comparses, la majoria crec que no són actors professionals excepte l'excelsa Mercè Arànega, d'un homosexual turmentat, buscant una afectivitat que no troba l'equilibri amb el desig sexual i l'estima sincera. No sóc cap crític de teatre, simplement aboco allò que m'ha transmès i suggerit una obra de teatre concreta i en aquest cas en vaig sotir amb un desassossec que no m'arribava a explicar. No és una qüestió tècnica, en puc dir unes quantes coses com alguns afegitons que no sé què pretenien com només fos per justificar-se ells mateixos com una mena d'ornament i que traspuaven el que ja em sembla un tòpic o un estereotip de tot el món gay. Amb unes imatges visutalment molt potents, tot cal dir, però que només es justificaven per elles mateixes. Però no era això, no. Uns minuts després, quan vaig sortir a l'exterior i em vaig deixar abraçar per l'atmosfera d'un capvespre finals de maig, vaig trobar el desllorigador. El diari del Josep Maria Vilaseca inclou des que tenia 23 anys fins que va morir, i el desassossec que em produïa venia d'una cosa que em sembla ara evident i és que el personatge continua en els seus bucles afectius, discursius i mentals des de l'inici fins el final, durant més de vint anys. Una sensació de solitud l'acompanya sempre, respecte als seus amics, amants i els seus pares, incapacitat per comunicar-se de debò. No hi ha progrés, no hi ha evolució i finalment, no hi ha una mena de resolució o, el que tots esperem en qualsevol obra de teatre o en general obra d'art, una certa redempció que ve a dir una espurna de sentit en aquest món que tant sovint en manca. Si m'haguessin dit que el protagonista de fet s'haguera suïcidat enlloc d'haver tingut un accident m'hauria semblat versemblant. El desassossec encara es va fer més palès amb el pas dels dies, a mesura que li donava voltes. I no era per aquesta impressió ja cansada que el món homosexual està derivant a l'estereotip i allò transgressor, com ha dit algun periodista, serà aviat el que abans era la heterosexualitat normativa. Sinó si aquesta manca de progressió, d'evolució, no sigui la tònica en les vides normals, més aviat grisoses, i acomodades a les quals tots tendim i que eviten o enterren el conflicte. Allò millor, com explicava un microconte genial de Pere Calders, serà que en un punt de la nostra vida més val no adonar-se de com d'estulta ha estat perquè adonar-nos-en massa tard pot portar a trobar amable acabar sota un autobús, en un sentit figurat si més no . La lucidesa si és tardana i inoportuna pot ser lacerant i per a segons qui  pot resultar una venjança desitjable. Millor que continuem condormint-nos en una falsa pau. Potser aquest era el missatge subjacent de "Els homes i els dies".