dimarts, 31 de maig de 2022

Ibo, primera part

 

Avui per avui Montepuez, la capital de la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic,  és un lloc prohibit a causa de la penetració que han tingut els moviments islamistes violents. Va provocar fa poc un èxode massiu de població i l’abandonament d’una prometedora i incipient indústria d’extracció del gas. Recordo una plataforma de prospecció mar endins, com un monstre a la deriva, i corria el rumor que allò podria esdevenir una mena de Dallas Africà. També vaig conèixer el poblat caòtic i improvisat que va créixer com un bolet al costat de la carretera sense asfaltar perquè s’havia descobert un jaciment de robís. Hi havia gent vinguda de tan lluny com de l’Àfrica de l’Oest per aprofitar-se’n. Una reminiscència de la febre d’or que descrivia Jack London en un lloc diametralment oposat, Alaska, que atreia aventurers de tots els confins d'Amèrica.  A mi em van oferir un grapat de pedres precioses pel carrer.  És una història tan cíclica i previsible com acaben els El Dorado a l’Àfrica tot plegat que  la Shell abandonés per força major el projecte podia arribar a ser una alegria.  Però aleshores poc se’n sabia dels islamistes i altres quimeres de riqueses a punt de brollar. Jo només esperava  tranquil·lament  la camioneta que m’havia de portar a la costa, per atansar-me a Ibo, l’illa més grans de l’arxipèlag de les Quirimbes, un reguitzell d’illes i illots d’origen coral·lí que serpentegen la costa fins quasi tocar la frontera amb Tanzània.  No sabia l’hora que passaria el vehicle, com no se sap mai aquí a quina hora passa res, però es té la certesa sovint fatalista, que passarà. M’estava sota l’ombra d’un manguer. A l’altre costat de la carreterada escombrada pel sol i sollada per un pèlag d'aigua hi havia un clos encerclat per una tanca d’alumini. La xardor del sol que hi rebotia. La porta va tremolar, es va obrir, va sortir un xinès, va escopir al terra i va encendre una cigarreta. Vaig llucar  una piràmide de troncs sense branques, sense fulles, despullats, assenyalats amb uns números vermells sobre les línies de creixement. El tall net. La mirada del xinès es va creuar amb la meva curiositat, va llençar la cigarreta, va escopir de nou i va tancar la porta, i va tremolar uns instants. Vaig arrecerar-me més al meu arbre. L’ombra s’esmunyia i el Sol arribava al seu zenit. Vaig seure sobre la rabassa, la calor em va enfonsar en la letargia i vaig deixar de comptar els minuts, les hores i  de pensar de quin bosc llunyà venien aquells troncs ciclopis, si al meu voltant només hi havia papiaieres, manguers i palmeres que s’alçaven vertiginoses sobre els sostres de palla i alumini de Montepuez.

Un bri d’aire va somoure les palmeres. Em va semblar com una onada que pentinés un grapissar de sorra. La tarda havia superat el seu clímax, l’ombra havia tornat a créixer, vaig sentir el ronc d’un motor i va aparèixer una camioneta balancejant-se sobre els sots. Es va aturar davant meu. Ibo? Vaig preguntar al conductor, un home de color i barba blanca  va treure el cap darrera la filera de les tres o quatre persones que s’entaforaven a la cabina.  Va assenyalar-me amb un cop de cap que pugés al darrera. Tenia pressa que no es calés el motor. Sota el tendal que ens abrigava del sol, no semblava cabre-hi res més que la vintena de  dones amb capulanes i els seus nens esclafats al pit o a l’espatlla, cabassos de fruites i chamusses, ulls rodons que em miraven i quatre gallines esvalotades. Em van fer lloc sense discutir-me res, vaig arraulir-me al caire, l’embragament  va espeternegar, una gallina va cloquejar, un nen va arrencar el plor,  i  la baluerna va començar a balancejar-se.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada