Amb una dolça consternació vaig rebre la notícia de la mort de Francisco Ibáñez, el creador dels personatges Mortadel·lo i Filemó. Fa ja força anys vaig llegir en algun diari en una secció de cultureta com aquests dos personatges estaven entrant en una plàcida decadència, com si fossin relíquies del passat. Lluny de tot això, han mostrat fins el final dels dies del seu creador un vigor i popularitat trans-generacional sorprenents sense necessitat que es renovessin encara que els àlbums anaven resseguint (amb més profunditat i ironia del que pugui semblar), tota l'actualitat. Sé que Ibáñez ha estat actiu fins el darrer minut, i que la parca l'ha sorprès literalment treballant amb els seus ninots. Un estrany privilegi en uns temps en què vocació i vida semblen nocions d'una altra època.
Vaig sentir alhora que la consternació, un sentiment genuí d'agraïment perquè puc dir, sense exagerar, que vaig aprendre a llegir amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó, i possiblement el sentit de l'humor que pugui tenir sigui perquè m'hi vaig abeurar quan era nen. La barreja d'astracanada, violència extrema exposada amb una ingenuïtat que la feia innocent (crec que se'l podria considerar un precedent de Quentin Tarantino), l'humor absurd i els detalls surrealistes en qualsevol racó de les vinyetes són encara una combinació que em fascina i tinc la certesa que em va impactar molt positivament quan vaig començar a llegir. Allò que feia sostenible aquest univers hiperbòlic però que alhora projectava arquetipus d'una època i crec que alguna obsessió de l'autor (la presència de personatges alopècics és constant), era una bonhomia que feia entendre que el Francisco Ibáñez era una bona persona. No hi ha malícia genuïna en els seus àlbums i personatges, només són encantadorament absurds i penso si la realitat, si es mira bé, potser és ben bé així si se la mira des de l'angle adequat, i que no hi ha massa diferència, excepte en la seva innocència, entre els ninots de l'Ibáñez que en tots els remenadors de cireres d'aquest món que sí que són plenament absurds (i sense cap gràcia).
També per això, com tot bon personatge literari, Mortadel·lo i Filemó estaven dotats d'ànima a la seva particular manera. Sospito que no és fàcil arribar a aquest punt i reconec que em fa enveja una vida que va trobar un camí, una vocació, on s'hi ha projectat sense apartar-s'hi i ha deixat un llegat tan positiu en vàries generacions. D'això se'n diu una vida amb sentit, i aquí estic jo com a prova. Què hauria estat de mi sinó hagués tingut la fal·lera de llegir nascuda d'aquests còmics?
I ara l'Ibáñez ja no hi és i em retorna també una sensació de consternació pels seus personatges que m'han acompanyat tots aquests anys, que queden definitivament glaçats en les seves vinyetes sense que ningú els pugui fer tornar a la vida, insuflar-los de nou la seva ànima estrambòtica i surrealista. És la metàfora més perfecta del que és un creador i la seva relació amb la seva creació.
Moltes, moltes gràcies Francisco Ibáñez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada