"Matem Déu d'una vegada per totes"

  No està malament com a títol provocatiu el que ha utilitzat l'escriptora d'origen marroquí Najat El Hachmi. A mi, potser perquè ja començo a tenir força hores de vol, he tingut la sort de veure el món des de moltes perspectives (no només geogràfiques que també ajuden) i em considero força llegit em cansa cada vegada més la banalitat que ens permea sense aturador. Per això fa cosa de dos anys vaig fugir del que aleshores s'anomenava twitter. Primer de tot vull dir que m'agrada molt la prosa d'aquesta escriptora i llegeixo amb molt de plaer els articles que surten regularment a la contraportada del diari ARA. Però aquesta boutade m'ha provocat una certa desafecció. No me l'esperava. I no pas perquè vulgui discutir-li les raons. En aquest sentit, entenc perfectament el seu desencant amb el fet religiós (penso que seria més apropiat parlar en aquests termes que no pas de la noció de Déu) i estaria en la mateixa línia que José Saramago quan deia que Déu no era de fiar. I el que volia dir, de fet,  era que allò realment llastimós és el que en fem i justifiquem amb aquest concepte. Guerres, calamitats, justificacions, il·luminismes varis, discriminacions. No cal que en faci el llistat, la Najat ja en cita alguns exemples també. I entenc el seu article en el context de la guerra en curs a Palestina on el fet religiós és indestriable, a més de la seva experiència personal que no puc jutjar.

Però matar Déu no serviria de res al marge de conceptualitzar de què es tracta exactament, perquè els homes continuarem essent més o menys iguals. Per la mateixa raó que canviant el llenguatge no canviarem la realitat. No voldria entrar a debatre-hi gaire més per no ser titllat de prosèlit o ves a saber quin prejudici, només m'agradaria recomanar-li que llegís amb cura alguns autors com Simone Weil, Edith Stein, Agustí d'Hipona, Chesterton, Newman o alguns de ben a prop com Lluís Duch, Raimon Panikkar o David Jou...per certificar que aquesta mateixa noció, ha engendrat també algunes de les manifestacions més elevades de l'esperit humà. Això potser només demostra l'ambigüitat  humana de la que precisament parlava Lluís Duch.  

Al costat d'això, en deixa anar algunes que són com rodes de molí per a qui vulgui combregar-hi. I que em sorprèn encara més quan venen d'una escriptora reconeguda. Deixa anar que un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions (com a paral·lelisme respecte als creients d'alguna religió) seria carn de psiquatre. Reconec que m'ha dolgut, perquè tinc una rècula de tietes profundament creients i d'una bondat inexplicable que em sembla ofensiu posar-les com a candidates al manicomi. Però al marge d'aprehensions personals, si això fos així temo que TOTS els escriptors de veritat són, de fet, carn de psiquiatre si fem cas d'aquest axioma (deixant a part la dificultat d'aplicar tan dubtosa afirmació a Tolstoi o Émile Zola que pretenien descriure la veritat dels fets). La bona literatura no parla necessàriament de fets reals (literals), sinó que evoca la realitat i l'experiència humana amb tant d'artifici com sigui necessari, i en aquest sentit esdevé més creïble i real (s'explica millor per ella mateixa) que a voltes fets que hagin ocorregut literalment. Una balena blanca com Moby Dick no ha existit mai. Però la novel·la és una obra mestra per descriure l'impuls humà d'obsessió, sentit i destrucció. Si no fos ben real el que explica, ja fa temps que a Herman Melville l'hauríem oblidat (com oblidarem el 99% del que actualment es publica). De passada, caldria que repassés el concepte de mite per exemple rellegint Claude Levi-Strauss, per comprendre no només les obres de Wagner, sinó els grans textos religiosos pel què volen dir, no pel que diuen en la seva literalitat. De forma paradoxal, una de les arrels de la corrupció del fet religiós (la literalitat), és el que s'utilitza també per desacreditar-lo posant-se al mateix nivell. 

Finalment, això de recórrer a la famosa cita de Nietzsche de matar Déu, treta de la seva obra "Així parlà Zaratustra", està al mateix nivell dels que no amaguen el seu desconeixement de Wagner recorrent a l'acudit de Woody Allen amb allò que quan l'oïa li venien ganes d'envair Polònia.  De passada,  cal recordar on han conduït els experiments que van portar a l'extrem les idees (també malinterpretades) de Nietzsche. 

 De totes maneres, espero continuar llegint amb fruïció els escrits de la Najat.