Xifres

 

440.000 víctimes: Aquest és el número que va sortir tal qual a primera pàgina a quasi tots els diaris del nostre país com si fos la grossa de Nadal, amb el subtítol que aquest era el nombre d’abusats sexualment en el marc de l’Església Catòlica. Si el món rodés en el sentit adequat, aquest titular haurà de passar a la història com un lamentable exemple de dada  aberrant, des d’un punt de vista del rigor periodístic,  que s’hagi mai fet pública. Perquè l’informe d’on surt no esmenta mai aquesta xifra ni tan sols la metodologia aplicada. Surt simplement de multiplicar el percentatge dels enquestats (uns vuit-mil) que han afirmat haver estat víctimes d’abús sexual en aquest context (poc més d’un 1% de la mostra),  per tota la població de l’Estat. Com a epidemiòleg que tinc per feina bregar amb les xifres, no s’aguanta per enlloc aquesta projecció i no passaria ni un filtre mínimament seriós. L'informe no explica algunes coses bàsiques. Com de representativa és la mostra? En quina escala temporal s’ha fet la pregunta? Què s’ha preguntat exactament? Què es considera marc de l’Església Catòlica (en els anys setanta, quasi tota activitat cultural podia considerar-s’hi, i fins i tot els sindicats solien reunir-se als locals parroquials)? Què es considera abús sexual, hi alguna escala o tipificació? Encara més, si la mostra és talment aleatòria i representativa, un intèrval de confiança agafaria a la baixa un nombre ridícul de casos, menys dels que han estat individualent identificats i si es prengués l’intèrval màxim donaria una xifra que només podria explicar-se si tots fóssim  monges o capellans i pervertits sexuals.  A més, si es projecta aquesta dada pels religiosos i eclesiàstics en actiu durant el període d'estudi, surt una ratio per individu simplement impossible. I encara més inversemblant si es fes una projecció semblant dels abusos ocorreguts en altres àmbits que són la majoria (això totes les dades ho corroboren). L’estrany aleshores seria trobar una no-víctima o un no-abusador...Evidentment, aquesta crítica no exclou aquest comportaments i alguns depredadors sexuals han existit (podríem enlloc d’abusos referir-nos a collir espàrrecs i la interpretació seria igual d’aberrant).  No hi ha manera de rentar la cara a ningú malgrat aquesta burda manipulació, però fa mal sentir tertulians o suposats experts sucar-hi pa morbosament i fins suggerir que és una sub-estimació, amb un delit que per ells també, com l’apocament d’alguns portaveus de l’Església, denota poc interès real per les víctimes i el problema que traspua tots els àmbits socials. Els fem un flac favor tots plegats a les víctimes, i al problema en general. I m’omple d’un profund desencís vers la labor dels nostres periodistes que s’empassen (o s’inventen malèvolament) aquestes dades i empassem tant acríticament.

4.200 morts: Potser  ja són més, però és la darrera xifra estimada de nens morts a Gaza que he sentit durant la suposada guerra entre Hamas i Israel (aleshores, què és exactament segons Putin la d’Ucraïna que s’entesta a qualificar d’operació especial?). Sembla una xifra que de tant terrible, hagi de ser necessàriament abstracta. Perquè sinó no hi podem pensar fredament.  Només he sentit sincerament (i inútilment) escandalitzat el Secretari General de l’ONU. Talment com una tragèdia de la que no podem fer-n’hi res i tots els actors internacionals se senten lligats de mans i peus per intervenir i aturar-ho. I alguns reaccionen amb una fredor que fa pensar si hi ha alguna cosa de psicopàtic davant tanta indiferència. Com si fóssim tots sonàmbuls segrestats per un malèfic embruix històric i geo-polític. Però el fet és el que és. Milers de nens innocents que han nascut al lloc equivocat en el moment inoportú han mort sota la runa i sota la bomba als nostres nassos, sense que ni tan sols ens plantegem la pregunta més diàfana: com hem pogut arribar fins aquí?

1.200 Euros: És el preu del lloguer que li han posat a un modest pis on vivien uns familiars meus i ara han deixat, on han viscut i bastit la seva vida, i actualment en pagaven 600. Quin sistema és aquest que ha pervertit el sentit de tenir una llar, on lloc on créixer, lluitar, arrelar-se, dur a terme el projecte de vida, en un objecte especulatiu que ens perverteix a tots convertint-nos en brokers de pa sucat en oli. I que té un preu intangible que ningú podrà monetitzar: projectes frustrats, joventut desencisada, abocats al màxim benefici ells també per fer front a tanta despesa bàsica i absurda (no és un problema de manca d’habitatge). Penso seriosament que hauríem de recuperar el concepte de tabú i assumir culturalment que hi ha coses que no es poden deixar al lliure arbitri egoïsta. Hi ha pràctiques del passat que a voltes em semblen més sàvies del que els modernets de torn menyspreuen.

27.4 milions d’euros: És el que sembla que ha rescabalat hisenda de la Shakira, després d’admetre que va defraudar-la per escapar de la presó. En tot cas, sospito que no percebrà cap diferència en el seu tren de vida després de desprendre’s d’aquests diners. Al marge del blasme que merexi el seu assessor (un cràpula amb qui no voldria tenir cap tracte), em nego a deixar d’escandalitzar-me que haguem normalitzat (i fins i tot idealitzat) el lucre sense cap mena de límit. A mi se m’acaba ràpid la imaginació si tingués tots aquests diners i no tindria tanta vida per gastar-me’ls.  No se m'acaba però si penso la quantitat de millores en l'atenció sanitària o en l'educació que es pot arribar a fer amb aquesta quantitat de diners que tant alegrement ha provat d'estafar-nos. A sobre els idolatrem (a alguns els reconec cert mèric i talent però res en la mesura del que cobren), però en el cas de la Shakira és que fins artísticament em sembla d’una mediocritat espantosa. Potser per aquesta raó em provoquen al·lèrgia els concerts massius on es prodiguen aquests personatges.

88 Euros: és el deute impagat d’una senyora de 78 anys pel qual la desnonaran, a Barcelona, d’un pis propietari d’una gran tenidora. Així ho ha dictaminat un magistrat que  li sembla que s’ajusta a llei. Però em pregunto si respon al terme justícia una sentència així (i no cal recórrer a termes platònics, sinó simplement al sentit comú més pla), i em posa la inquietant qüestió si el que anomenem sistema de justícia no és sinó una màquina d’aplicar lleis i normes sense esperit, i que potser és necessari tornar pensar, a la manera platònica si és necessari, què és realment la justícia si no volem que esdevingui una farsa absurda.

128 hectòmetres cúbics: És el que queda de reserva hídrica a Catalunya, que aviat entrarà tota en situació d’emergència per sequera. I és que al final, cap diner pot comprar que la pluja plogui o deixi de ploure i això ens hauria de recordar la contingència de la nostra existència, obrir els ulls davant la banalitat en què ens estem ofegant i tornar a redescobrir allò essencial,  tal com deia Pablo Neruda “la sencillez central de una rama amarilla”. I no acceptar la mort absurda de nens sota les bombes ni xifres absurdes o inacceptables.