Juny amb el paraigües al puny

 Pensàvem que la primavera era morta, ofegada entre un hivern amb problemes d'identitat (el fred ja no és fred i la neu a les muntanyes finava amb la mateixa lleugeresa amb que es queia), i un estiu que es despertava vigorós ja al mes de maig com una roda de molí xafogosa que ens abaltia sense treva fins el mes d'octubre. I finalment menjàvem moniatos escaldats i castanyes torrades amb màniga curta per donar la benvinguda a una tardor irreal. Però aquest any la primavera ha retornat com si estigués només amagada sota terra. Els clàssics dirien que és així i que Persèfone s'havia agafat una becaina més llarga que de costum. Aquest juny fins i tot ens ha sorprès amb una fresca revitalitzadora i unes pluges contínues, sense massa estridències (alguna tronada només), i molt generoses. El blat es deu haver esporuguit i no s'atreveix a daurar. Les rosselles han corrugat els pètals carmessí sota el pes de les gotes d'aigua. Com si es pansissin a deshora, malgrat que no conec cap flor més efímera.  Els torrents, fonts i rieres han renascut. La terra traspua aigua. Els ocells també deuen haver quedat astorats amb la fredor i l'humitat, però tot plegat serà una combinació idònia per a que tot floreixi i la vida esclati amb fruits, llavors i insectes per alimentar-los i omplir de zumzeigs i fressa l'herba, les mates, els arbres i el cel. 

El joc de núvols i pluja també ens ha regalat un cel magnificient, també viu, lluny d'aquell avorrit  color blau cobalt sense ni un floc de núvols que el trenqués. Era una cúpula inquietant de vidre que amenacés d'esberlar-se i esclafar-nos a tots. Cortines de pluja pentinant l'horitzó, un joc de llamps i trons sobre la Serra de Marina que segons com la mirava, entre boires i boscúria recordava el tròpic, la grisor pesarosa dels grops de núvols arremolinant-se sobre els nostres caps, la tormenta que es congriava i arribava, finalment generosa, per humitejar la terra i fins fertilitzar els nostres pensaments. El Sol s'ha fet escàs, però quan es ponia el joc de llums que ens donava ha estat inversemblant. No hi ha hagut cap posta comparable aquests dies, abans de cedir-nos cap una nit que convidava encara a arraulir-nos sota una flassada i escoltar el dringar de l'aigua colpejant pausadament finestrals i davallant per les canonades. Potser no tot està perdut. 

Relats d'Alaska

 Si avui em preguntessin què considero un bon narrador, per resposta recomanaria llegir els Contes d'Alaska de Jack London. Confesso que no l'havia llegit mai tot i haver tingut els seus llibres i relats manta vegades a les mans. Però tenia una presumpció sense fonament que em produïa una incomprensible mandra i sempre els deixava al capdavall de la meva particular llista d'espera literària. Fins que ara sí, he llegit aquest merescudíssim clàssic de la literatura nord-americana. M'ha produït un enlluernament semblant de quan vaig començar a llegir els contes (i tot seguit les novel·les) de Sommerset Maugham. Un autor no oblidat, però injustament relegat en un incomprensible llimb literari. Quan s'hi han abeurat tants autors.

Jack London parteix de la seva pòpia experiència. Sembla una "perogrullada" (no sé trobar l'equivalent al català d'aquesta paraula), però no pot ser altrament. És impossible inventar-se aquesta dotzena de narracions sense un coneixement de primera mà del que allí s'hi explica. Allò que ho fa encisador és el llenguatge aparentment planer però que dibuixa amb un naturalisme inversemblant, sense amb prou feines utilitzar adjectius, els caràcters dels personatges que circulen per aquests contes només recolzant-se en el verb, en l'acció i algunes pinzellades del paisatge sempre opriment. Tots homes adustos empesos per la febre de l'or que va embriagar milers d'americans a finals del segle XIX a endinsar-se a la darrera frontera polar a la recerca d'un enriquiment no fàcil, però sí ràpid. A més, les històries tenen un nus i un desenllaç hipnòtic i fins i tot molt orignal com el conte "El burlado". L'escenari és idoni per aquestes situacions diria que hiperbòliques. Homes vivint una situació extrema, enmig d'una naturalesa impia i salvatge (de fet, és en ella mateixa un personatge omnipresent en totes les obres) i aconduïts pels sentiments més baixos però alhora potents que es poden apoderar de l'ànima de qualsevol (ambició, avarícia). I per tant, passen coses que són perfectament creïbles i fins i tot sospito que reflecteixen una realitat encara més extrema però que va caldre edulcorar (literaturitzar, diguem-ne), per fer-la creïble. Allò que la realitat supera tota ficció. 

Les seves descripcions del fred, i com aquest afecta l'organisme, l'envaiex fins posseir el cos i finalment l'arrossega cap a una dolça mort és un dels relats més colpidors que he llegit mai. Només algun de Charles Bukowski m'ha fet alçar els ulls de la pàgina per evitar seguir. Atreviu-vos a llegir el conte "Encender una hoguera" (ho escric en castellà perquè és la traducció que tinc a les mans). Fa creure que el mateix London ha creuat el llindar de la mort blanca. Curiosament, és un dels aspectes que més m'ha fascinat i que havia llegit en les memòries de Montaigné, crec recordar, que també va passar uns dies debatent-se amb la mort per una diftèria o quelcom semblant. Arribat a un punt de l'agonia, l'home es deixa anar i quan ja no lluita s'esdevé una pau que el fa pensar que això de morir no està tant malament. El parell de congelats que descriu arriben a aquest llindar diria que metafísic. Una vegada més, em pregunto, com he pogut estar tant de temps evitant aquestes meravelloses lectures? No ho sé, només espero no deixar-me endur per cap més absurda presumpció. 

Justícia

 Fa temps vaig fer referència aquí a un llibre que tinc per capçalera titulat precisament Justicia, de HG Sandler, un catedràtic d'Ètica de Harvard que exposava de forma brillant i amena els fonaments del que entenem per Justícia. També havia escrit per aquí a rel del cas del ex-duc de Palma, Iñaki Undargarin, quan va ser jutjat i condemnat per malversació de diners públics. En aquest cas feia referència al concepte de Justícia desenvolupat per Plató en boca de Sòcrates (o Sòcrates en la ploma de Plató), en que arribava a afirmar que qui comet una injustícia ja té la pena en el fet mateix sense que ningú el condemni, per la degradació mateixa que li suposa l'acte que ha comès. Em va meravellar aquesta evocació tant ben argumentada (cal llegir tot el Diàleg, em sembla que era el Crató, per entendre-ho), d'un sentit de la Justícia immanent i irrevocable que tenia el seu fonament en la dignitat mateixa de la persona que és violada si ella mateixa comet un acte injust. Tot això se'm va fer miques no fa massa temps quan vaig entendre, talment un nen que comprèn massa aviat coses de gent gran i no sap assimilar-ho, que la justícia (ho escric en minúscules), només té a veure en la construcció de relats creïbles que facin vinclar l'opinió del jutge o del jurat cap el costat interessat de qui s'estigui jutjant. La veritat, la dignitat o indignitat, la moralitat dels actes és quelcom aliè als processos judicials o ho són com una pàtina externa que ens permet exonerar qualsevol si la narració acaba essent convincent. No em crec, per exemple, que ara tot d'un cop l'ex-president de la comunitat Valenciana, Francisco Camps, sigui de cop una persona honorable. Potser estic equivocat i exigeixo massa de la nostra època. 

 Aquesta esquizofrènia se'm fa encara més palesa quan observo els processos judicials a Donald Trump i fa unes décades a Bill Clinton (que no es digui que estic esbiaixat). Al Donald Trump l'han declarat culpable d'uns pagaments il·legals...per comprar el silenci d'una actriu porno amb qui es va enllitar. No sembla molestar a ningú que el possible ocupant de la Casa Blanca i per tant l'home amb més poder al món sigui obertament un vulgar llibertí en una societat que fa gala d'un inquietant puritanisme. Sinó que hagi mentit o delinquit amb una falsa factura. El mateix va ocórrer amb Bill Clinton. No se'l va jutjar per gaudir d'una fel·lació al despatx oval, sinó per haver mentit sobre aquest assumpte. 

Si la narració és el que importa, s'entén que de la justícia en poguem fer una mena de titella i es pugui instrumentalitzar per fer-li dir el que interessi o desacreditar-la com si les diferents parts interessades visquessin en realitats paral·leles sense possible connexió. No hi ha una objectivitat, o pitjor encara, no hi ha un base comuna, inalterable (allò de la dignitat socràtico-platònica), que permeti retrobar-nos. I el que encara pot ser pitjor, tot plegat condueixi a l'erosió del sistema judicial, el desacredita i així s'esfondra una de les columnes de l'Estat Modern, i per tant una de les bases de la convivència.

A un altre nivell, això de dominar les narratives esdevé un instrument pervers per interessos o causes d'allò més variades. Tots estem exposats al que podem anomenar una ecosfera informativa. Que accedim sempre als mateixos canals i fonts d'informació ens fa construir la pròpia percepció de la realitat. És més, fins i tot podem construir la realitat que ens interessi tot senzillament endollant-nos als llocs i canals adequats. Me n'adono de la meva pròpia ecosfera quan per exemple llegeixo un bon llibre o una publicació excèntrica a la meva realitat com el The Week anglès, que me l'esberla i em posa en alerta contra aquesta trampa. 

M'estic acabant de llegir la biografia de Philip K. Dick escrita per l'inestimable Emmanuel de Carrere, i tots aquests pensament em resulten encara més inquietants. Perquè en una primera ullada semblaria la vida d'un escriptor paranoic addicte a les amfetamines i els al·lucinogens, però enmig de les seves idees paranoiques i al·lucinacions destil·lava esclats de lucidesa que avui semblen profètics. Una mena de Kafka però de la ciència ficció. I precisament explora fins fregar la bogeria aquesta inquietant dialèctica entre la realitat tal qual és i que potser és inaccessible i el constructe que ens fem finalment del món que pot ser un malson, o potser el malson és la realitat mateixa que volem evitar. I per tant, apunta a la labilitat de les nostres percepcions, com podem crear realitats que són directament incompatibles amb el que altres creuen viure i per tant atiar a un conflicte que tendeix a l'aniquilació de l'adversari.

Malgrat tot, encara guardo una certa confiança, amb puntuals però significatives excepcions,  que en general  tots tenim un pòsit comú que finalment ens faci compassius els uns amb els altres.  I que potser és l'única manera possible d'una moralitat compartida, a la manera de Schopenhauer.