Relats d'Alaska

 Si avui em preguntessin què considero un bon narrador, per resposta recomanaria llegir els Contes d'Alaska de Jack London. Confesso que no l'havia llegit mai tot i haver tingut els seus llibres i relats manta vegades a les mans. Però tenia una presumpció sense fonament que em produïa una incomprensible mandra i sempre els deixava al capdavall de la meva particular llista d'espera literària. Fins que ara sí, he llegit aquest merescudíssim clàssic de la literatura nord-americana. M'ha produït un enlluernament semblant de quan vaig començar a llegir els contes (i tot seguit les novel·les) de Sommerset Maugham. Un autor no oblidat, però injustament relegat en un incomprensible llimb literari. Quan s'hi han abeurat tants autors.

Jack London parteix de la seva pòpia experiència. Sembla una "perogrullada" (no sé trobar l'equivalent al català d'aquesta paraula), però no pot ser altrament. És impossible inventar-se aquesta dotzena de narracions sense un coneixement de primera mà del que allí s'hi explica. Allò que ho fa encisador és el llenguatge aparentment planer però que dibuixa amb un naturalisme inversemblant, sense amb prou feines utilitzar adjectius, els caràcters dels personatges que circulen per aquests contes només recolzant-se en el verb, en l'acció i algunes pinzellades del paisatge sempre opriment. Tots homes adustos empesos per la febre de l'or que va embriagar milers d'americans a finals del segle XIX a endinsar-se a la darrera frontera polar a la recerca d'un enriquiment no fàcil, però sí ràpid. A més, les històries tenen un nus i un desenllaç hipnòtic i fins i tot molt orignal com el conte "El burlado". L'escenari és idoni per aquestes situacions diria que hiperbòliques. Homes vivint una situació extrema, enmig d'una naturalesa impia i salvatge (de fet, és en ella mateixa un personatge omnipresent en totes les obres) i aconduïts pels sentiments més baixos però alhora potents que es poden apoderar de l'ànima de qualsevol (ambició, avarícia). I per tant, passen coses que són perfectament creïbles i fins i tot sospito que reflecteixen una realitat encara més extrema però que va caldre edulcorar (literaturitzar, diguem-ne), per fer-la creïble. Allò que la realitat supera tota ficció. 

Les seves descripcions del fred, i com aquest afecta l'organisme, l'envaiex fins posseir el cos i finalment l'arrossega cap a una dolça mort és un dels relats més colpidors que he llegit mai. Només algun de Charles Bukowski m'ha fet alçar els ulls de la pàgina per evitar seguir. Atreviu-vos a llegir el conte "Encender una hoguera" (ho escric en castellà perquè és la traducció que tinc a les mans). Fa creure que el mateix London ha creuat el llindar de la mort blanca. Curiosament, és un dels aspectes que més m'ha fascinat i que havia llegit en les memòries de Montaigné, crec recordar, que també va passar uns dies debatent-se amb la mort per una diftèria o quelcom semblant. Arribat a un punt de l'agonia, l'home es deixa anar i quan ja no lluita s'esdevé una pau que el fa pensar que això de morir no està tant malament. El parell de congelats que descriu arriben a aquest llindar diria que metafísic. Una vegada més, em pregunto, com he pogut estar tant de temps evitant aquestes meravelloses lectures? No ho sé, només espero no deixar-me endur per cap més absurda presumpció.