Justícia

 Fa temps vaig fer referència aquí a un llibre que tinc per capçalera titulat precisament Justicia, de HG Sandler, un catedràtic d'Ètica de Harvard que exposava de forma brillant i amena els fonaments del que entenem per Justícia. També havia escrit per aquí a rel del cas del ex-duc de Palma, Iñaki Undargarin, quan va ser jutjat i condemnat per malversació de diners públics. En aquest cas feia referència al concepte de Justícia desenvolupat per Plató en boca de Sòcrates (o Sòcrates en la ploma de Plató), en que arribava a afirmar que qui comet una injustícia ja té la pena en el fet mateix sense que ningú el condemni, per la degradació mateixa que li suposa l'acte que ha comès. Em va meravellar aquesta evocació tant ben argumentada (cal llegir tot el Diàleg, em sembla que era el Crató, per entendre-ho), d'un sentit de la Justícia immanent i irrevocable que tenia el seu fonament en la dignitat mateixa de la persona que és violada si ella mateixa comet un acte injust. Tot això se'm va fer miques no fa massa temps quan vaig entendre, talment un nen que comprèn massa aviat coses de gent gran i no sap assimilar-ho, que la justícia (ho escric en minúscules), només té a veure en la construcció de relats creïbles que facin vinclar l'opinió del jutge o del jurat cap el costat interessat de qui s'estigui jutjant. La veritat, la dignitat o indignitat, la moralitat dels actes és quelcom aliè als processos judicials o ho són com una pàtina externa que ens permet exonerar qualsevol si la narració acaba essent convincent. No em crec, per exemple, que ara tot d'un cop l'ex-president de la comunitat Valenciana, Francisco Camps, sigui de cop una persona honorable. Potser estic equivocat i exigeixo massa de la nostra època. 

 Aquesta esquizofrènia se'm fa encara més palesa quan observo els processos judicials a Donald Trump i fa unes décades a Bill Clinton (que no es digui que estic esbiaixat). Al Donald Trump l'han declarat culpable d'uns pagaments il·legals...per comprar el silenci d'una actriu porno amb qui es va enllitar. No sembla molestar a ningú que el possible ocupant de la Casa Blanca i per tant l'home amb més poder al món sigui obertament un vulgar llibertí en una societat que fa gala d'un inquietant puritanisme. Sinó que hagi mentit o delinquit amb una falsa factura. El mateix va ocórrer amb Bill Clinton. No se'l va jutjar per gaudir d'una fel·lació al despatx oval, sinó per haver mentit sobre aquest assumpte. 

Si la narració és el que importa, s'entén que de la justícia en poguem fer una mena de titella i es pugui instrumentalitzar per fer-li dir el que interessi o desacreditar-la com si les diferents parts interessades visquessin en realitats paral·leles sense possible connexió. No hi ha una objectivitat, o pitjor encara, no hi ha un base comuna, inalterable (allò de la dignitat socràtico-platònica), que permeti retrobar-nos. I el que encara pot ser pitjor, tot plegat condueixi a l'erosió del sistema judicial, el desacredita i així s'esfondra una de les columnes de l'Estat Modern, i per tant una de les bases de la convivència.

A un altre nivell, això de dominar les narratives esdevé un instrument pervers per interessos o causes d'allò més variades. Tots estem exposats al que podem anomenar una ecosfera informativa. Que accedim sempre als mateixos canals i fonts d'informació ens fa construir la pròpia percepció de la realitat. És més, fins i tot podem construir la realitat que ens interessi tot senzillament endollant-nos als llocs i canals adequats. Me n'adono de la meva pròpia ecosfera quan per exemple llegeixo un bon llibre o una publicació excèntrica a la meva realitat com el The Week anglès, que me l'esberla i em posa en alerta contra aquesta trampa. 

M'estic acabant de llegir la biografia de Philip K. Dick escrita per l'inestimable Emmanuel de Carrere, i tots aquests pensament em resulten encara més inquietants. Perquè en una primera ullada semblaria la vida d'un escriptor paranoic addicte a les amfetamines i els al·lucinogens, però enmig de les seves idees paranoiques i al·lucinacions destil·lava esclats de lucidesa que avui semblen profètics. Una mena de Kafka però de la ciència ficció. I precisament explora fins fregar la bogeria aquesta inquietant dialèctica entre la realitat tal qual és i que potser és inaccessible i el constructe que ens fem finalment del món que pot ser un malson, o potser el malson és la realitat mateixa que volem evitar. I per tant, apunta a la labilitat de les nostres percepcions, com podem crear realitats que són directament incompatibles amb el que altres creuen viure i per tant atiar a un conflicte que tendeix a l'aniquilació de l'adversari.

Malgrat tot, encara guardo una certa confiança, amb puntuals però significatives excepcions,  que en general  tots tenim un pòsit comú que finalment ens faci compassius els uns amb els altres.  I que potser és l'única manera possible d'una moralitat compartida, a la manera de Schopenhauer.