Pensàvem que la primavera era morta, ofegada entre un hivern amb problemes d'identitat (el fred ja no és fred i la neu a les muntanyes finava amb la mateixa lleugeresa amb que es queia), i un estiu que es despertava vigorós ja al mes de maig com una roda de molí xafogosa que ens abaltia sense treva fins el mes d'octubre. I finalment menjàvem moniatos escaldats i castanyes torrades amb màniga curta per donar la benvinguda a una tardor irreal. Però aquest any la primavera ha retornat com si estigués només amagada sota terra. Els clàssics dirien que és així i que Persèfone s'havia agafat una becaina més llarga que de costum. Aquest juny fins i tot ens ha sorprès amb una fresca revitalitzadora i unes pluges contínues, sense massa estridències (alguna tronada només), i molt generoses. El blat es deu haver esporuguit i no s'atreveix a daurar. Les rosselles han corrugat els pètals carmessí sota el pes de les gotes d'aigua. Com si es pansissin a deshora, malgrat que no conec cap flor més efímera. Els torrents, fonts i rieres han renascut. La terra traspua aigua. Els ocells també deuen haver quedat astorats amb la fredor i l'humitat, però tot plegat serà una combinació idònia per a que tot floreixi i la vida esclati amb fruits, llavors i insectes per alimentar-los i omplir de zumzeigs i fressa l'herba, les mates, els arbres i el cel.
El joc de núvols i pluja també ens ha regalat un cel magnificient, també viu, lluny d'aquell avorrit color blau cobalt sense ni un floc de núvols que el trenqués. Era una cúpula inquietant de vidre que amenacés d'esberlar-se i esclafar-nos a tots. Cortines de pluja pentinant l'horitzó, un joc de llamps i trons sobre la Serra de Marina que segons com la mirava, entre boires i boscúria recordava el tròpic, la grisor pesarosa dels grops de núvols arremolinant-se sobre els nostres caps, la tormenta que es congriava i arribava, finalment generosa, per humitejar la terra i fins fertilitzar els nostres pensaments. El Sol s'ha fet escàs, però quan es ponia el joc de llums que ens donava ha estat inversemblant. No hi ha hagut cap posta comparable aquests dies, abans de cedir-nos cap una nit que convidava encara a arraulir-nos sota una flassada i escoltar el dringar de l'aigua colpejant pausadament finestrals i davallant per les canonades. Potser no tot està perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada