L'Alpinista

 Els llargs viatges de tornada amb avió, aprofito per mirar, o remirar, pel·lícules que m'havien cridat l'atenció o tenia ganes de tornar a contemplar al preu d'arribar a destí atordit per la manca de son i sobrecarregat d'imatges. Aquesta vegada, tornant de Madagascar, em vaig empassar el biopic de Amie Winehouse (molt notable), una cosa execrable de Russell Cobe (l'exorcista), que prefereixo oblidar, la darrera seqüela de la saga de Mad Max (Furiosa), penso que la millor de totes les que he vist, Gandhi (m'ha fet molt de bé reveure-la i redescobrir el gran cinema de veritat). Finalment vaig topar amb un documental titulat l'Alpinista i m'hi vaig posar bé. Atret sobretot per les imatges de muntanya que esperava trobar-hi. En les primeres escenes he estat a punt de deixar-lo estar. Semblava l'habitual documental sobre aquests escaladors i alpinistes extrems que pugen vies i cims de dificultat extrema, més ràpid que ningú però sobretot sense assegurança (és a dir, corda) de cap tipus. Uns individus que posen l'ai al cor però també transmeten un inquietant narcisisme. Però el documental aviat tomba sobre un xicot que trenca amb aquest esquema, un tal André-Marc Leclerc que en el moment de la filmació tenia 23 anys (era el 2018). Un alpinista canadenc desconegut fora dels circuïts habituals però que va acabar per cridar l'atenció del món del frikisme alpinístic tant pel que feia (escalada extrema en terrenys mixtes de roca i gel), pel com ho feia (sense cap mena de protecció, és a dir, en lliure), amb un desinterès genuí pel focus mediàtic (ni hi havia pensat) i pel seu caràcter que donava tota la impressió de ser un nen que jugava amb la muntanya caminant per una fina maroma sobre l'abisme. Un mínim error i la seva jove vida s'acabava. Les imatges fan esgarrifar. Però també la frustració de l'equip de filmació per provar de posar-lo al focus, que col·laborés per filmar les coses quasi-impossibles que duia a terme. Desapareixia quan li venia de gust per enfilar-se per qualsevol paret vertiginosa en condicions sempre difícils (en hivern, per exemple). No hi havia manera de controlar-lo, i aquesta era un dels encants del personatge. Traspuava puresa infantil i una sinceritat vital que resultaven esborronadores davant la contínua temeritat amb que vivia la seva vida. Té una mirada i un somriure entremaliat i murri, però ple de bondat. Els productors del documental finalment aconsegueixen reunir prou material per retratar aquest personatge tan prodigiós, sense un borrall d'ego i tot i ser capaç de filtrejar amb l'impossible. 

El documental, però, fa un gir de guió que podem dir inesperat, però no inesperable. En el moment de fer el muntatge i tot provant de seguir la pista del André-Marc Leclerc els arriba la notícia que ha desaparegut en una remota muntanya d'Alaska amb un altre company. Després de dies de tempesta un helicòpter aconsegueix acostar-s'hi, i troben els clars indicis que una allau, o una cornisa, se'ls ha endut muntanya avall sense que es puguin recuperar els seus cossos. El Marc-André tenia 25 anys. Va escollir aquella vida, i per tant va acceptar aquella mort com qui juga a la ruleta russa. No hauria pogut fer-ho d'una altra manera i això, de forma paradoxal, dona sentit a la seva existència que, en un escena  amb tots els seus amics i familiars aixi li ho reconeixen i accepten.

A mi, el personatge, també m'ha captivat i no sé si maleir o beneir la seva infantil audàcia que, personalment, em posa en qüestió en la meva mediocre poruguesa.