Un familiar encara jove em comenta les condicions que li imposen per llogar, amb un límit d'onze mesos, un modest habitatge en un municipi veí de Barcelona: 1200 euros al mes, dos mesos pagats per avançat i 200 euros suplementaris per l'administració (és a dir, la immobiliària que fa d'intermediació entre el propietari i el possible llogater). No hi ha gaire més alternatives que això. Recordo el meu primer lloguer a Barcelona com a referència i no puc deixar d'escandalitzar-me. Cosa que agraeixo perquè em fa sentir viu i molt sensible a aquesta enorme problema artificiós que hem creat malgrat que hagi aconseguit escapar de la necessitat d'entrar en l'espiral inflacionista de l'accés a l'habitatge. I dic artificiós perquè sobre el paper hi ha prou habitatges i espais per donar cabuda digna a tots els habitants dels nostre país (i part de l'estranger), sobretot als joves (i no tan joves). Però el sistema econòmic sobre el que ens hem bastit té una tendència tossuda a crear aquest tipus d'absurditats.
Davant aquest panorama tendim a pensar en els propietaris de pisos que entren en el joc especulatiu, en aquest cas en el lloguer de temporada que permet fer fora al cap de pocs mesos l'estadant i ajustar a l'alça el preu tant com sigui possible, són una mena d'escanyapobres sense escrúpols. No crec que gaire ningú tingui aquesta consciència, i precisament la intermediació freda i sense escrúpols (en diuen professional) de les immobiliàries permet aquesta subtil corrupció per part dels propietaris. És la mateixa astorant indiferència que han experimentat els artillers de diverses guerres que llencen la seva càrrega mortal sobre un terreny desconegut (ningú bombaria casa seva) sense saber gaire res de les víctimes anònimes sobre les quals cauen els seus projectils. Hi ha una deshumanització, en dos sentits diferents, de qui llença la càrrega mortífera i de qui la rep.
La qüestió de l'habitatge s'entoma quasi sempre en termes econòmics, sobre quin percentatge del sou ha de destinar-se per exemple. Però va molt més enllà com d'altres discursos més elaborats apunten. Una darrera dada indicava que pel fet de tenir un habitatge, sempre inestable, una elevada proporció de llogaters queien sota el llindar de la pobresa per fer front als impertèrrits pagaments mensuals. Això té conseqüències en la disponibilitat de recursos per altres coses molt importants, com la cura dels fills, un menjar saludable, una educació més acurada, accés a les oportunitats que la societat ens dona, un millor nivell de salut, començant per la mental. No cal que especifiqui l'impacte a llarg termini i profunda injustícia social que tot això significa.
A més llarg termini, aquesta dinàmica torpedina la necessària confiança amb el futur de les generacions joves. Com es pot hom projectar (en un sentit ple del terme que significa elaborar un projecte), sense un lloc on arrelar-se, créixer i desenvolupar-se? Encara que es sigui nòmada, la casa és una necessitat tot i que pugui ser un concepte abstracte o una comunitat mòbil que engloba aquest concepte tant humà d'arrelament, refugi, recer. I aquí entra un tercer nivell de corrupció que comporta el fet que s'hagi portat fins l'extrem la dinàmica especulativa dels habitatges, i és la mateixa destrucció d'aquest sentit abstracte del terme llar que reflecteix més adequadament el que vull dir. Llar prové del concepte romà del déu protector de la casa honorat damunt la llar de foc, i més endavant es va identificar directament amb aquest foc (de fet, en els antics censos es parla de "focs" per comptabilitzar les "cases"), al voltant del qual la família es reunia, parlava, intercanviava, menjava i s'arrecerava del fred de l'exterior, en un sentit específic a l'hivern, o més abstracte del món sovint inhòspit i mancat de sentit. Per entendre'ns, a ningú se li acudiria posar una anunci de "Es lloga una llar", enlloc de "Es lloga una casa (o apartament)". Una llar, per definició, no es pot llogar, no es pot improvisar, no té preu, només un valor intangible i cada vegada més inatansable perquè es priva de la condició material que la fa possible. Una casa no deixa de ser una cosificació que permet prostituir el sentit últim que hauria de tenir. El llenguatge no és mai innocent.
Aquests dies a Anatananarivo (una de les capitals més horroroses que he conegut mai), he descobert una petita perla cultural, el museu de la fotografia, on fan exposicions temporals temàtiques. Ara tocava sobre la casa tradicional malgaix. En un breu film s'explicava el sentit i rol que fan les cases en l'ètnia Zafimaniry que viuen al cor dels boscos primaris, anomenades molt encertadament "Les maison-être", veritables éssers vius i dinàmics amb una disposició precisa, fetes de fustes nobles extretes del bosc quan aquest encara no estava decimat, que s'anava enriquint amb el pas del temps. L'erecció d'una casa és un ritual comunitari amb unes regles precises, per exemple, una orientacio Nord-Sud, que precedia el casament d'una parella (d'un projecte), que es donava per conclós quan hi entraven a viure ("ce n'est que jusqu'à lors que les murs sont finalisés", diuen literalment). I aleshores començaven l'elaboració i reelaboració contínua del que seria la casa familiar que un dia els seus descendents continuarien enriquint i preservant amb acurats treballs sobre la fusta. Representaven el procés i perennització de la vida, llocs de reunió, refugi i identitat. I no només aixó, sinó que la nova llar s'inseria dins la disposició del poble des de la seva concepció fins la participació en la construcció, donant-li també un valor social i comunitari. No podia existir la casa independentment de la comunitat.
No és gaire diferent de la funció que feien les nostres cases pairals, salvant temps i distàncies geogràfiques i culturals. El meu pare, d'origen pagès, tenia ben arrelada encara aquesta mentalitat i discretament alguna vegada es planyia que la seva casa pairal ja hagués perdut aquesta funció de nucli ancestral, refugi al qual en darrer terme tothom podia recórrer. Però encara ens suggeria que la casa (un lloguer d'aquests que se'n diuen antics) on vaig créixer hi podíem tornar quan volguéssim. Cosa que, personalment, m'hauria esforçat a declinar per la mateixa lògica que com tota llavor ha de desprendre's del seu arbre per a que tingui sentit.
La reducció de la "casa" o "llar" a un producte especulatiu, un bé de simple mercat com un calçat o qualsevol rampoina té una conseqüència de fons, amb una arrel relativament recent però amb una projecció de futur incerta però que pot ser ominosa. Perquè podem cosificar la casa, però com a homes/dones/no-binaris etc. tindrem sempre les mateixes necessitats bàsiques de sentit, arrelament, projecció. Si tot continua així (cosa que dubto, no es pot viure eternament en una situació in-humana), crearem un món de rendistes vs. treballadors subtilment esclavitzats, de joves que han pogut heretar la possibilitat d'una casa vs. joves pels quals és una quimera, d'una minoria arrelada vs. desarrelats, de barris i blocs sense ànima, de desfeta del sentit social de la propietat i un individualisme atomitzant que només portarà a solituds no-desitjades. Sovint s'oblida que, encara que ens costi de reconèixer-ho, el problema de la vida no és una qüestió de durada o qualitat, sinó de sentit. La desestructuració social tant des d'un punt de vista socio-econòmic com antropològic que tot aquest pervers fenòmen significa és, doncs, un sense sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada